• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 05 de setembre del 2018 - ROJ: STCOR 99/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 25 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 100/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 24 d'abril del 2018 - ROJ: STCOR 103/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 86/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 94/2018

STSJAD 89/2002 (ECLI:AD:TSJADAD:2002:89)

Faits et procédure

La décision commentée émane du Tribunal superior de justícia d'Andorre, Sala administrativa, qui a statué le 17 décembre 2002 sur un recours d'appel (recurs AD-0004-1/2002) formé par M. Marcos, partie expropriée. Elle porte la référence de sentence n° 2002-65.

Par une résolution du 6 décembre 2001, publiée au BOPA n° 109 du 19 décembre 2001, la Commission d'expropriation a exproprié des terrains appartenant au requérant en vue d'un projet d'urbanisme. Elle a fixé l'indemnité à 2 933 331 pesetas. Le requérant a contesté cette évaluation devant la Section administrative du Tribunal de batlles, qui a rejeté sa demande par une sentence n° 2002-53 du 14 juin 2002, en jugeant la résolution conforme au droit.

En appel, l'appelant soutenait, en substance, trois griefs :

1. les terrains se trouvaient dans une zone urbanisée et auraient dû être évalués comme tels, et non comme sol rural ;
2. la partie non expropriée de la parcelle était devenue inexploitable, de sorte que l'indemnisation devait porter sur l'ensemble de la parcelle ;
3. le juste prix devait être sensiblement supérieur, compte tenu des transactions récentes dans le secteur, et s'établir à 3 300 pesetas par mètre carré.

Le Gouvernement a conclu au rejet du recours et à la confirmation du jugement, en faisant valoir l'absence totale d'activité probatoire, tant sur l'atteinte aux biens que sur le montant de l'indemnité. L'audience s'est tenue le 18 novembre 2002.

Question de droit

La Cour devait déterminer si l'indemnité d'expropriation avait été correctement fixée au regard de trois éléments : la qualification urbanistique des biens, l'étendue du préjudice causé à la partie non expropriée, et la valeur vénale retenue. Elle devait également apprécier la recevabilité et la portée de la preuve par reconnaissance judiciaire au stade de l'appel.

La question est ainsi double : elle porte sur le fond de l'évaluation indemnitaire, mais aussi sur la charge et les modalités de la preuve dans le contentieux de l'expropriation.

Solution et dispositif

La Cour rejette l'appel sur chacun des trois griefs.

Sur la qualification des biens. Le Tribunal relève que la propriété se situe au-delà de la ligne limite constructible fixée par le décret du Comú d'Andorra la Vella du 18 mai 1998, qui classe le secteur en zone rustique non constructible et de grand danger. Ce décret est devenu définitif, les recours formés contre lui ayant été rejetés. Dès lors, en application de l'article 23.2 de la Loi d'expropriation du 3 septembre 1993, qui impose de retenir la valeur vénale, « on ne peut pas oublier la qualification urbanistique des biens ».

Sur l'inexploitabilité du reliquat. Le Tribunal estime que le plan produit au folio 17 du dossier, établi par le ministère de l'Aménagement du territoire, ne permet pas d'établir l'allég

Llei d'expropiació. PROVA DE RECONEIXEMENT JUDICIAL. Improcedent.

Antecedents de fet

A N T E C E D E N T S D E F E T

1.- La Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, en la sentència número 2002-53, de 14 de juny de 2002, va desestimar la demanda interposada pel Sr. Marcos i va declarar que la resolució de la Comissió d'Expropiació del 6 de desembre de 2001 és ajustada al dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa en la mesura que duu a terme una correcta determinació d'allò expropiat i conté el mateix pronunciament en relació a la valoració dels béns objecte d'expropiació.

2.- Contra la sentència interposà un recurs d'apel·lació la representació de la part agent, adduint que la valoració s'ha fet a valor de sòl rústic quan els terrenys expropiats formen part d'una urbanització, que cal indemnitzar per valor d'expropiació tota la parcel·la, no només la part directament afectada per l'obra projectada, en la mesura que aquella queda inservible, i que el preu just ha de ser molt superior al pagat, compte tingut del valor de les darreres transaccions en el sector.

3.- De l'escrit anterior se n'ha donat trasllat a la representació del Govern, que l'ha contestat demanant la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència, compte tinguda la manca de tota activitat probatòria tant pel que fa a l'afectació de les finques com a la quantificació de la indemnització.

4.- El dia 18 de novembre de 2002 ha tingut lloc la vista oral, en la que cada una de les parts ha pogut fer les manifestacions més adients a llurs interessos, quedant tot seguit les actuacions vistes per a deliberar i decidir.

Fonaments de dret

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39,3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- La sentència del Tribunal de Batlles que és objecte d'aquesta segona instància confirma un aute de la Comissió d'Expropiació de 6 de desembre de 2001 (BOPA núm. 109, de 19 de desembre de 2001) que quantifica els béns i drets expropiables del recorrent en 2.933.331 Ptes.

El primer motiu de greuge que exposa la part apel·lant contra la sentència de la Batllia és la de que no es té en compte que la zona on s'ubiquen les propietats expropiades és la zona del Bon Repòs - Col·legi J., que es troba totalment urbanitzada, a la XXXX. No obstant, com diu la sentència, la propietat dels agents se situa per damunt de la línia de límit edificable que figura en el Decret del Comú d'Andorra La Vella de 18 de maig de 1998 i que es qualifica, pel mateix decret, com a zona rústica no edificable i de gran perill, decret que ha esdevingut ferm en no prosperar els recursos interposats en contra. Per tant, a l'hora de taxar els béns expropiats de conformitat amb el seu valor venal, que és el que exigeix l'article 23.2 de la Llei d'expropiació de 3 de setembre de 1993, no es pot oblidar la qualificació urbanística dels béns.

Tercer.- El segon motiu posa en relleu que malgrat només hagi estat expropiada una part de la propietat, la resta roman inservible i també ha de ser expropiada, però com indica la sentència, el plànol que consta al foli 17 de les actuacions, elaborat pel Ministeri d'Ordenament Territorial, i que és l'únic element que la jurisdicció administrativa ha pogut tenir en compte a l'hora de valorar les al·legacions del demandant, no clarifica en absolut allò que indica la part apel·lant, per la qual cosa no es pot fer cap consideració al respecte.

En aquest sentit, resulta improcedent la prova de reconeixement judicial que va demanar l'agent en la primera instància, per tal com mitjançant aquesta prova no es pot substituir la documental, topogràfica en aquest cas, que és la idònia per demostrar uns fets com els que explica la part agent, dels que la de reconeixement judicial només té un abast complementari.

Quart.- Finalment, en quant a la valoració dels béns i drets expropiats, els criteris que empra la Comissió d'Expropiació, que atorga uns valors superiors als del Govern (224 ptes/pam2) s'estimen totalment ajustats a la realitat.

La part apel·lant demana que se li pagui la superfície expropiada a raó de 3.300 ptes/pam2 entenent que aquest és el preu de les alienacions voluntàries d'immobles d'anàlogues característiques i situació, que és el paràmetre que per fixar el valor de taxació estableix l'article 23.2 abans esmentat. No obstant, per tal que una pretensió d'aquest abast prosperi en seu judicial cal aportar mitjans de prova que avalin la tesi i en aquest cas l'apel·lant no ho va fer en la primera instància: la quantitat que demana respon a una transacció la realitat de la qual no consta en cap document i tampoc s'ha practicat cap prova pericial davant la Batllia que es pronunciï sobre els valors en joc.

Cinquè.- Per tot el que s'ha exposat s'imposa la desestimació del recurs d'apel·lació i la confirmació de la sentència de la Batllia, sense fer pronunciament sobre el pagament de les despeses d'aquesta segona instància

Decisio

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix desestimar el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Marcos contra la sentència de la Secció Administrativa de la Batllia número 2002-53, de 14 de juny de 2002, que es confirma sense fer cap pronunciament sobre el pagament de les despeses d'aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.

Subir

Diccionario RAE

Analyse doctrinale approfondie sur la jurisprudence de Tribunal Superior de Justícia d’Andorra (Principauté d'Andorre) en matière de jurisprudence, détaillant la séquence jurisprudentielle et l'application de : Llei de la jurisdicció administrativa i fiscal, del 15 de novembre de 1989 (text refós).