• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 05 de setembre del 2018 - ROJ: STCOR 99/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 25 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 100/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 24 d'abril del 2018 - ROJ: STCOR 103/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 86/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 94/2018

Juridiction andorrane, — (STSJAD 102/2004)

Faits et procédure

Le litige oppose la société Salcedo, demanderesse en première instance (« partie agent »), à M. Talavera, titulaire d'un compte courant ouvert auprès de l'établissement (« partie défenderesse »). La demande, datée du 25 juin 2002, tendait à la condamnation de M. Talavera au paiement de 6 378,50 EUR, présentés comme un solde débiteur, ainsi qu'aux intérêts et commissions bancaires à compter du 18 mai 2002, et aux dépens.

Par jugement du 21 octobre 2003, rendu par l'Honorable Batlle siégeant en juge unique, la demande a été partiellement accueillie. M. Talavera a été condamné à payer 5 998,32 EUR, productifs d'intérêts au taux légal à compter de la fermeté de la décision, sans imposition particulière des dépens.

Les deux parties ont interjeté appel. La partie demanderesse critiquait l'absence d'intérêts et de commissions, ainsi que le refus de mettre les dépens à la charge de la défenderesse. M. Talavera soutenait qu'il n'y avait pas eu d'enrichissement injuste, faute de preuve que la somme versée excédât le solde réel de son compte, et demandait que les dépens soient supportés par la partie adverse.

La Sala Civil a d'abord ordonné l'examen du recours de la défenderesse, l'issue de celui-ci conditionnant celle du recours de la demanderesse. Elle a invoqué à cet effet la congruence et le devoir de motivation (arts. 10 et 86 C.A.).

Question de droit

Deux questions se posaient.

La première portait sur la preuve de l'erreur alléguée. Le premier juge avait retenu qu'une erreur de l'établissement bancaire avait conduit à remettre à M. Talavera davantage que le solde créditeur de son compte, ouvrant droit à restitution au titre de l'enrichissement injuste. Il s'agissait de déterminer qui devait prouver cette erreur, et à quelle date le solde devait être apprécié : celle de la disposition (30 novembre 2001) ou celle de la liquidation du fonds (4 décembre 2001).

La seconde concernait l'accessoire : intérêts, commissions bancaires et dépens, dont le sort dépendait de l'issue du recours principal.

Solution et dispositif

La Cour retient que la preuve d'une erreur dans le versement, source d'un appauvrissement de l'établissement et d'un enrichissement corrélatif du client, incombe à la partie demanderesse. Elle relève que les éléments produits établissent la volonté de M. Talavera de retirer la totalité des fonds, ce qui s'accorde avec la remise d'une somme non exacte (6 832 046 pesetas). En revanche, la preuve de l'erreur n'est pas rapportée : la valeur du fonds établie par l'établissement au 4 décembre 2001 ne permet pas de déduire celle qu'il avait au 30 novembre 2001, date de la disposition. La Cour estime que la carence probatoire ne peut profiter à la partie qui disposait des moyens de prouver ce point.

Le dispositif est ain

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Antoni Bruguera Manté i M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal de la mercantil Salcedo va formular demanda, de data 25-6- 2002, envers el Sr. Talavera, segons la qual sol·licitava que es condemnés a aquest darrer a l'abonament de la quantitat de 6.378,50 EUR, com a ròssec deutor del seu compte obert a l'entitat agent, els interessos i comissions bancàries des del dia 18-5-2002 i la imposició de les costes processals.

La representació processal del Sr. Talavera va oposar-se la demanda, per escrit de data 9-7-2002, i va demanar que es desestimés la demanda i s'imposessin les costes processals a la part agent.

II.- L'Honorable Batlle, constituïda en Tribunal unipersonal, va dictar sentència, de data 21-10-2003, essent la seva part decisòria la que segueix: "DECIDEIX Que estimant parcialment la demanda de l'actora, ha de condemnar i condemna al Sr. Talavera a pagar a l'entitat Salcedo la quantitat de 5.998, 32.- Euros, quantitat que meritarà interessos, al tipus legal, a comptar de la fermesa de la present resolució, sense fer especial imposició de les costes processals".

III.- Ambdues parts litigants van interposar recurs d'apel·lació contra la sentència d'instància. Així, la part agent va presentar llur escrit de conclusions en data 17-2-2004, i la part defenent va formular les seves conclusions per escrit de data 19-2-2004. Consta també a les actuacions que ambdós recurrents van formular oposició o contesta a les conclusions de l'altra part, com així s'extreu dels escrits de contesta a les conclusions de la part agent i defenent, de data 23-3-2004.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- La part agent, Salcedo, fonamenta el seu recurs d'apel·lació en dos extrems: un, que no entén adequat que la quantitat objecte de condemna no meriti interessos ni comissions bancàries, atès que considera que el descobert esdevé imputable a la part defenent, i, dos, que les costes processals s'han d'imposar a la defenent perquè ha obligat a la part agent a interposar i substanciar la demanda pel cobrament del seu crèdit.

En canvi, la part defenent fonamenta el seu recurs d'apel·lació en què, al seu parer, no hi ha hagut enriquiment injust perquè no resta provat que la suma que es lliurà al Sr. Talavera d'un import exacte (6.832.046 Ptes) no fos la corresponent a la que disposava el defenent en el seu compte. Afegeix que cal imposar a la part agent les costes processals, atès que ha estat demandat sense fonament.

Com es pot apreciar, l'examen d'aquests dos recursos d'apel·lació no es pot portar a terme de forma conjunta, sinó que, en ares de la claredat expositiva, la congruència i el deure de motivació (arts. 10 i 86 C.A.) s'escau analitzar, en primer terme, el recurs del defenent i, si aquest es refusa, correspondrà, aleshores, estudiar el recurs que interposa l'agent, relatiu a l'augment de la condemna pel que fa als interessos, comissions i costes processals.

II.- D'acord amb les anteriors consideracions, de la prova practicada a les actuacions resta provat que el defenent va obrir el compte corrent núm. **** a l'entitat bancària Salcedo i que, en data 1-11-2001, el saldo era de 40.302,89 EUR i d'un milió de pessetes (cfr. folis 21 i 22). Així mateix, s'ha acreditat que el dia 23 de novembre es retiren la quantitat de 7 milions, el milió en pessetes i la conversió en pessetes dels 36.060,73 EUR i, el dia 30-11-2001, es lliura a la part defenent la quantitat de 6.832.046 Ptes. La sentència d'instància considera que la voluntat de la part defenent fou retirar la totalitat dels diners que existien en el compte, així com la participació en el fons d'inversió, però per un error de l'entitat bancària, es van lliurar al defenent més diners dels que hi havia al seu compte i s'escau retornar allò que s'ha percebut de més, atès que, en cas contrari, s'incidiria en un supòsit d'enriquiment injust per part de la part defenent. Front a aquesta solució, la part defenent s'alça i entén que no hi ha hagut cap error i que el fons es va valorar en aquell moment, sens perjudici que quatre dies més tard no tingués aquest valor sinó inferior. Per el contrari, la part agent estima que aquesta al·legació sobre el valor del fons és nova i no pot ser examinada en aquesta alçada. Aquest argument de l'agent en la seva contesta a les conclusions no pot prosperar, tota vegada que el que fa la part defenent en la contesta a la demanda (foli 30) és indicar que se li van lliurar els saldos de què disposava el dia 30 de novembre i que li corresponia a la part agent la prova del ròssec deutor. I, en el mateix sentit, en l'escrit de conclusions de la part defenent ja s'afirma que (foli 65) el dia 30-11-2001 es va valorar el fons i per això se li va lliurar la suma exacta i que no li és imputable que el crèdit fons es valori quatre dies més tard.

III.- Des d'aquesta òptica s'ha de convenir amb la sentència d'instància que de la prova testifical del Sr. Tejada, Director de la Sucursal de Sant Julià de Lòria, la voluntat del defenent era la de retirar la totalitat de diners i això s'adequa perfectament amb el fet que la quantitat lliurada, en data 30-11-2001, no sigui una quantitat exacta sinó la de 6.832.046 Ptes. En canvi, no es pot convenir amb la sentència d'instància que resti provada l'existència d'un error i que es va lliurar més quantitat que la realment existent al compte corrent. I no consta, perquè, segons les regles que distribueixen la càrrega de la prova, li correspon a la part agent acreditar l'existència del ròssec deutor i la seva causa. Si es pretén fonamentar en l'actuació del defenent de disposar de major quantitat que la que realment existia i deixar el seu compte en descobert, aquesta solució no es desprèn de la prova, atès que de la mateixa s'extreu, en paraules del propi Director de la Sucursal bancària, que el Sr. Talavera volia retirar la totalitat del compte. I, si es justifica, com ho fa el jutge a quo, en una errada en la valoració del fons i que, per tant, es va lliurar més quantitat que la que corresponia, aleshores, caldria provar que, en data 30-11-2001, el crèdit-fons i el valor de les participacions del Sr. Talavera, junt amb els diners restant al compte, no sumava la quantitat exacta retirada:

6.832.046. És a dir, la prova d'un error en el lliurament de diners que provoca un empobriment de l'entitat bancària i un correlatiu enriquiment injust de la part defenent correspon a la part agent. I així, la pròpia entitat bancària certifica (foli 40) que la disposició en efectiu es fa en data 30-11-2001 i que les parts del fons dinerari es venen en data 4-12-2001 i s'obté un valor de 5.149.174 Ptes. S'addueix ara que el fons dinerari, a diferència del fons variable, té poca variació diària, però el que si que s'ha d'afirmar és que la part agent havia de provar l'error que va patir quan va valorar el fons en data 30-11-2001 i no el valor que aquest fons presentava quatre dies més tard, tota vegada que si la voluntat del client fou retirar tots els diners i es va valorar el fons en el dia 30-11-2001, no se li pot exigir un ròssec deutor segons el valor del fons quatre dies més tard, sense acreditar el valor que realment tenia el fons en la data de disposició (30-11- 2001) i comparant aquest amb l'efectiu realment lliurat, per així constatar la presència o no d'un error en el lliurament dels diners.

I en res obsta a la conclusió abans obtinguda l'obligació de les entitats bancàries de portar llibres de comptabilitat i del valor probatori que cal conferir als mateixos, perquè en els llibres s'acredita el valor en data 4-12-2001 i no en 30-11-2001, data de la disposició, sense que s'hagi provat el valor del fons en aquella data, el que permetria saber si es va lliurar o no més quantitat dinerària de la que corresponia a la defenent. La manca de prova d'aquest fet no pot afavorir a la part que tenia tots els medis probatoris i la facilitat per acreditar aquest extrem i, per consegüent, s'escau estimar el recurs de la part defenent i revocar la sentència d'instància, desestimant la demanda interposada per la part agent.

IV.- L'èxit del recurs d'apel·lació de la part defenent fa innecessari pronunciar-se sobre el recurs de la part agent, que s'orientava a impugnar la no concessió d'interessos i comissions de la quantitat reclamada, així com a sol·licitar la imposició de les costes processals. Per tant, no s'escau efectuar imposició de les costes d'aquesta alçada (arg. Novel·la 82, cap. X) i, atesa la revocació de la sentència i la desestimació de la demanda presentada per l'agent, correspon, d'acord amb el principi del venciment objectiu (Codi 7,51,5), imposar a la part agent les costes processals de la instància.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

ESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Talavera contra la sentència de data 21-10-2003, i DESESTIMAR el recurs d'apel·lació formulat per la representació processal de la mercantil Salcedo, i revocar la part dispositiva de la sentència d'instància i declarar que s'ha de desestimar la demanda interposada per Salcedo contra el Sr. Talavera i absoldre a aquest darrer de tots els pediments instats en la seva contra, amb imposició a la part agent de les costes processals de la instància. No procedeix efectuar imposició de les costes d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

Subir

Diccionario RAE

Analyse doctrinale approfondie sur la jurisprudence de Tribunal Superior de Justícia d’Andorra (Principauté d'Andorre) en matière de jurisprudence, détaillant la séquence jurisprudentielle et l'application de : Vistos els articles 72 i 185 del Codi de Procediment Civil d'Andorra i l'article 10 de la Constitució d'Andorra.