• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 05 de setembre del 2018 - ROJ: STCOR 99/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 25 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 100/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 24 d'abril del 2018 - ROJ: STCOR 103/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 86/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 94/2018

STSJAD 97/2006 (ECLI:AD:TSJADAD:2006:97)

Note : la référence canonique fournie (« Juridiction andorrane, — ») étant incomplète, la référence figurant dans le texte de la décision (ROJ et ECLI) a été retenue.

Faits et procédure

La société Giner avait soumis à l'approbation du Comú d'Andorra la Vella un avant-projet de construction comprenant trois immeubles, un parking public et une place publique. Ce projet a été déclaré d'intérêt public par l'administration communale, sur le fondement de l'article 2 de la Loi du 30 juin 1999, qui modifiait l'Ordonnance n° 2 de services publics du Conseil général du 29 juillet 1981.

Présenté au ministère de l'Aménagement du territoire, le projet n'a pas fait l'objet d'une décision dans le délai légal, prorogation comprise. La société a alors considéré la demande comme rejetée implicitement et a formé un recours de reposition. Le Gouvernement l'a rejeté par une décision expresse du 23 juillet 2003.

La société a saisi le Tribunal de Batlles d'un recours tendant à l'annulation de ces actes et à la déclaration de conformité à droit de l'avant-projet. La Section administrative du Tribunal de Batlles a rejeté la demande. La société a interjeté appel, en invoquant, pour le premier moyen, un défaut de motivation qui l'aurait privée de la possibilité de se défendre, et, pour le fond, l'inapplicabilité de l'article 2 de la Loi de 1999 à un ensemble comprenant des logements. Elle a formulé à titre subsidiaire une demande tendant à voir déclarer le projet conforme au droit même sans application des exceptions prévues par cette loi. Les parties ont ensuite conclu par écrit, la audience orale ayant été remplacée par la procédure de conclusions.

Le recours a été examiné par la Sala Administrativa du Tribunal Superior de Justícia, la décision étant rendue par le magistrat rapporteur Albert Andrés Pereira (procédure AD-079-1/03, recours n° 12/06).

Question de droit

La décision soulève trois questions :

1. Le silence de l'administration, puis la décision expresse de rejet, satisfont-ils à l'obligation de motivation, de sorte que le moyen tiré de l'indéfense doit être écarté ?
2. Le projet peut-il être regardé comme un ensemble de deux ou plusieurs parcelles, ce qui permettrait d'appliquer le régime singulier de l'article 2 de la Loi de 1999 au seul bâtiment de stationnement ?
3. La demande subsidiaire tendant à faire déclarer le projet conforme au droit indépendamment des exceptions légales est-elle recevable et fondée ?

Solution et dispositif

Sur le premier point, le Tribunal rappelle que le silence administratif, « par sa propre nature », ne peut être motivé, car il n'est qu'une présomption légale ouvrant la voie aux recours contre l'inact

Representant: Araujo

Advocat: Sevillano

Apel·lada: M.I. GOVERN

Representant: Esparza

Advocat : Anaya

A la vila d'Andorra la Vella, el 15 de març de 2006.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-079-1/03.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La societat Giner va sotmetre a l'aprovació de l'Hble. Comú d'Andorra la Vella un avantprojecte de construcció de tres edificis, un aparcament públic i una plaça pública, situats al XXXX de l'esmentada Parròquia, el qual va ser declarat d'interès públic per part de l'Administració comunal, a l'empara de l'article 2n. de la Llei de 30 de juny de 1999, que va modificar l'Ordinació núm. 2 de Serveis Públics del Consell General de 29 de juliol de 1981.

2n.- Un cop presentat el mateix avantprojecte davant del Ministeri d'Ordenament Territorial, la sol·licitud no es va resoldre dins del termini legalment previst, inclosa la pròrroga acordada per l'Administració. En considerar desestimada per silenci la petició, la societat agent va interposar recurs de reposició, que va ser desestimat de forma expressa mitjançant acord del M.I. Govern de data 23 de juliol de 2003.

Giner va formular demanda contra el Govern, en què demanava l'anul·lació de les resolucions administratives abans esmentades i que es declarés conforme a dret l'avantprojecte constructiu que havia estat inicialment aprovat per part del Comú i posteriorment rebutjat pel Govern. Després de la tramitació del procés en totes les seves fases, la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles va desestimar la demanda, en considerar que l'actuació administrativa resultava ajustada a dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa.

4t.- La representació d' Giner va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència del Tribunal de Batlles, que fonamenta tant en raons de forma com de fons. Pel que fa a les primeres, considera que li ha causat indefensió la manca de motivació dels actes administratius impugnats, i especialment el fet de què s'hagués desestimat inicialment per silenci la seva sol·licitud. Quant al fons, argumenta que no és incompatible l'aplicació de les mesures previstes a la Llei de 30 de juny de 1999 amb el fet de què la construcció que es projecta dur a terme inclogui tres blocs d'habitatges. En aquest sentit, considera que la comunicació existent entre els diferents cossos d'edificació no ha d'impedir que es consideri de forma individualitzada l'edificació destinada a aparcament de vehicles respecte dels tres edificis d'habitatges. En darrer terme, al·lega que la sentència apel·lada no ha examinat la seva pretensió subsidiària, segons la qual l'avantprojecte també seria ajustat a dret, encara que no fossin d'aplicació les excepcions a la normativa general que es prediquen dels edificis d'aparcament de vehicles d'interès públic, i això perquè la paret exterior única que existeix al costat del carrer XXXX no és més que un mur de sosteniment dels tres blocs destinats a habitatge, de manera que el volum edificat a considerar seria només l'existent a partir del nivell del carrer Gil Torres.

5è.- La representació del M.I. Govern va impugnar el recurs, en considerar que la sentència apel·lada resulta plenament ajustada a dret, per la qual cosa va sol·licitar que fos confirmada en els seus propis termes.

6è.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els corresponents escrits, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Com abans s'ha exposat, el primer dels motius d'apel·lació que articula la part recurrent fa referència a la indefensió que li ha causat la manca de motivació de les resolucions administratives impugnades. L'examen d'aquesta al·legació ha de distingir, però, entre la inicial desestimació per silenci de la sol·licitud de l'agent i el posterior refús del recurs de reposició, que va ser desestimat mitjançant una resolució expressa.

Per la seva pròpia naturalesa, el silenci administratiu no pot ser motivat, ja que no és més que una presumpció legal que permet a l'interessat interposar, un cop transcorregut els terminis legals, el recursos que resultin procedents contra la inactivitat administrativa, que s'equipara a una denegació expressa, llevat dels supòsits excepcionals en que el silenci té un caràcter positiu. Des d'aquesta perspectiva, no es pot considerar, com pretén la part apel·lant, que el silenci inicial s'hagi d'equiparar en aquest cas a una resolució expressa mancada de motivació, atès que ni les converses de l'agent amb tècnics de l'Administració ni la pròrroga del termini de resolució de la sol·licitud poden ser equiparades amb l'acte formal d'adopció d'una decisió per part de l'òrgan competent.

D'altra banda, no es pot oblidar que el recurs de reposició va ser resolt expressament per part del Govern, mitjançant acord de 23 de juliol de 2003, que conté una indicació succinta, encara que suficientment expressiva, dels motius que determinen la desestimació de la sol·licitud de l'agent. En concret, es fa referència a què no resulta aplicable l'article 2n. de la Llei de 30 de juny de 1999 a un edifici que inclou habitatges, així com a l'excés sobre l'índex màxim d'edificabilitat, a què es sobrepassa l'alçada reguladora màxima i a que no es respecta la distància mínima de separació entre parcel·les.

A la vista d'això, s'ha de concloure que la societat agent ha pogut conèixer de forma suficient les raons de la denegació de l'avantprojecte constructiu, i ha pogut exercir els mitjans de defensa que ha considerat adients amb prou coneixement de causa, per la qual cosa s'ha de desestimar la indefensió que invoca com a fonament de l'anul·lació dels actes administratius impugnats.

Han de ser confirmats, doncs, els pronunciaments de la sentència apel·lada sobre aquesta qüestió.

Tercer.- La Llei de 30 de juny de 1999 va modificar l'Ordinació núm. 2 de Serveis Públics del Consell General, de 29 de juliol de 1981, establint en el seu article 2n. un règim singular aplicable als edificis d'aparcament de vehicles que es declarin d'interès públic, els quals es beneficien de determinats avantatges quant al volum d'edificabilitat, front al règim general previst per a les zones urbanes i d'eixample urbà.

Com afirma la sentència apel·lada, si aquestes previsions singulars es prediquen només dels edificis d'aparcaments de vehicles d'interès públic, és lògic concloure, en aplicació del principi inclusio unius, exclusio alterius que els beneficis esmentats no es poden estendre als conjunts immobiliaris com el que ara s'examina, que inclou un important nombre d'habitatges, agrupats en tres blocs diferents.

És partint d'aquesta realitat que s'han d'examinar les característiques de l'avantprojecte de construcció, a fi de determinar si el mateix resulta o no ajustat a dret. En aquest sentit, tota l'argumentació de la part apel·lant va dirigida a examinar la filosofia de l'avantprojecte, que pretén obtenir el major nombre possible de places d'aparcament i satisfer així les necessitats existents a la zona. Tanmateix, aquesta anàlisi la fa considerant en uns casos la totalitat del projecte com una unitat, o bé en d'altres com si es tractés de dues parcel·les diferents, cosa que li ha de permetre, segons afirma, individualitzar els beneficis urbanístics en el cos d'edificació destinat exclusivament a l'aparcament de vehicles. Aquesta doble línia argumental no pot ser compartida, ja que, com afirma la sentència apel·lada, no es pot al mateix sostenir que es tracta de dues parcel·les "per afectar cadascuna a un règim de construcció distint" i al mateix temps defensar que la parcel·la és única i que, per tant, no són aplicables les exigències sobre distància mínima de separació.

De fet, el conjunt immobiliari ha de ser considerat com una unitat, ja que així ho va fer la resolució comunal que va declarar d'interès públic l'avantprojecte, la qual contempla la totalitat dels tres edificis d'habitatges, l'aparcament públic i la plaça pública que es pretén bastir i, a més, perquè així resulta de les mateixes característiques del propi avantprojecte, que contemplen un conjunt immobiliari on les plantes destinades a l'aparcament es configuren de forma unitària, segons resulta dels documents incorporats a les actuacions.

En conseqüència, s'ha de concloure que l'avantprojecte no reuneix les condicions requerides pel que fa a l'índex d'edificabilitat i a l'alçada reguladora màxima, tal i com ho afirma la resolució administrativa impugnada, ja que es consideren com a plantes soterrànies les que no es poden definir com a tals, si es té en compte que no queden per sota del vial d'accés més baix, en els termes exigits a l'Ordinació de 31 de juliol de 1992, ja que aquest no és altre que el carrer XXXX, com resulta de la conceptuació de l'avantprojecte com una unitat. No procedeix, com abans s'ha dit, considerar cadascun del quatre cossos d'edificació com una realitat independent.

D'altra banda, si això fos possible, com pretén en part l'apel·lant, llavors serien plenament aplicables les normes sobre distància mínima de separació entre parcel·les, que no es compleixen en aquest cas, com ja posen de relleu els mateixos informes tècnics que acompanyen l'avantprojecte, atès que no existeix cap separació física entre les mateixes, sinó què les plantes destinades a aparcament de vehicles constitueixen una unitat.

Per tot això, s'han de confirmar els pronunciaments de la sentència apel·lada i de la resolució administrativa impugnada.

Quart.- La part apel·lant formula una petició subsidiària, encaminada a obtenir que es declari que l'avantprojecte constructiu seria igualment ajustat a dret, encara que no fossin d'aplicació les excepcions a la normativa general que contempla la Llei de 30 de juny de 1999.

En realitat, aquesta pretensió resulta contradictòria amb la posició mantinguda per la societat agent fins al moment d'interposar la demanda que va iniciar aquest procés. En efecte, si les coses fossin com afirma en aquest punt la recorrent, haurien estat innecessàries les reiterades gestions que, segons afirma, va mantenir amb l'Administració comunal per tal d'aconseguir un avantprojecte que harmonitzés els interessos d'ambdues parts, des de la perspectiva que ofereix la declaració d'interès públic que comporta la construcció d'un edifici destinat a l'aparcament de vehicles.

Tanmateix, l'examen de l'avantprojecte no permet compartir les afirmacions de la societat agent que es refereixen a què la façana de l'edifici d'aparcament que dóna al carrer XXXX no és més que un mur de sosteniment dels tres blocs destinats a habitatge. La pròpia configuració del conjunt immobiliari, que ha permès a l'agent parlar en algun moment de l'existència de dues parcel·les diferents, resulta contradictòria amb la consideració de la façana corresponent al carrer XXXX com un simple mur de sosteniment.

En conseqüència, s'ha de desestimar íntegrament el present recurs d'apel·lació i confirmar en els seus propis termes la sentència apel·lada.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

• Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa l'entitat Giner contra la sentència impugnada de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en la seva integritat.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.

Subir

Diccionario RAE

Analyse doctrinale approfondie sur la jurisprudence de Tribunal Superior de Justícia d’Andorra (Principauté d'Andorre) en matière de jurisprudence, détaillant la séquence jurisprudentielle et l'application de : Llei de la jurisdicció administrativa i fiscal, del 15 de novembre de 1989 (text refós).