• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 05 de setembre del 2018 - ROJ: STCOR 99/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 25 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 100/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 24 d'abril del 2018 - ROJ: STCOR 103/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 86/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 94/2018

STSJAD 164/2011 (ECLI:AD:TSJADAD:2011:164)

Faits et procédure

Une salariée, Mme Alcalá, avait été engagée le 1er juin 2001 par la Comunitat de Propietaris de l'Edifici X pour l'entretien de l'immeuble. Placée en arrêt de travail pour maladie à compter du 12 septembre 2008, elle a été déclarée apte à la reprise le 6 avril 2010. Elle ne s'est pas présentée à son poste le lendemain et n'a remis à l'employeur aucun certificat de prolongation de son arrêt.

Par lettre du 16 avril 2010, l'employeur a notifié son licenciement sans préavis ni indemnité, pour « absence au travail pendant 10 jours consécutifs sans justification sur une période d'un mois ». La lettre visait l'article 91 du Codi de les Relacions Laborals (CRL), relatif au licenciement pour causes objectives, et l'article 104 du même code, relatif aux fautes graves. Le projet de transaction remis à la salariée mentionnait en revanche l'article 93, relatif au licenciement disciplinaire. Selon le texte, l'employeur a reconnu une erreur de rédaction, sans conséquence concrète pour la salariée.

La salariée a saisi le Batlle, qui, par jugement du 15 février 2011, a rejeté sa demande d'indemnisation pour licenciement injustifié, improcédent et irrégulièrement effectué, réclamant 9 028,33 EUR, et l'a condamnée aux dépens. Elle a interjeté appel.

La Sala Civil du Tribunal Superior de Justícia, sous la présidence de M. Jean Louis Vuillemin (magistrat rapporteur), avec MM. Joan Manel Abril Campoy et Mme Eulàlia Amat Llari, a rejeté le recours.

Question de droit

La Cour devait trancher plusieurs moyens d'appel, dont la question centrale était de savoir si l'absence de la salariée à son poste après la fin de son arrêt maladie, non couverte par un nouveau certificat, constituait une faute justifiant un licenciement disciplinaire sans indemnité. Plusieurs moyens accessoires étaient soulevés :

1. Arbitraire et défaut d'appréciation des preuves : l'appelante soutenait que le juge de première instance avait appliqué de manière inégale les formalités du licenciement disciplinaire et retenu des faits non allégués, notamment une tolérance patronale quant aux retards de justificatifs.
2. Incohérence du jugement : l'appelante faisait valoir que le juge n'avait pas expliqué pourquoi le défaut de notification à l'employeur de la prolongation d'arrêt ne constituait pas une faute légère au sens de l'article 102.3 CRL, et que l'arrêt maladie avait été ininterrompu.
3. Analogie in malam partem : elle reprochait au juge d'avoir fondé sa décision sur une analogie contraire à l'article 4 CRL.
4. Qualification de la rupture : la référence erronée à l'article 91 CRL dans la lettre de licenciement était-elle de nature à vicier la mesure ?
5. Dépens : la condamnation aux dépens d'un salarié en matière sociale était contestée.

Solution et dispositif

La Cour écarte chacun de ces moyens. Sur l'arbitraire, elle estime que le jugement a « appliqué la loi de manière totalement impartiale ». Sur la qualification de la rupture, elle juge que la mention de l'article 91 CRL est une « erreur de dactylographie » : la lettre renvoyait expressément à une cause disciplinaire, décrite de manière précise, et la transaction avait rectifié la référence à l'article 93. L

A la vila d'Andorra la Vella, el 30 de juny de 2011.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La Sra. Alcalá va presentar davant de l'Hble. Batllia, demanda laboral contra LA COMUNITAT DE PROPIETARIS DE L'EDIFICI X. en reclamació de la quantitat de 9.028,33 EUR en concepte d'indemnització per acomiadament injustificat, improcedent i fet de forma indeguda, amb els interessos legals a comptar del dia 7 d'abril de 2010 o subsidiàriament, de la data de contesta a la demanda i cotització prop de la CASS.

II.- LA COMUNITAT DE PROPIETARIS DE L'EDIFICI X. va oposar-se a totes les pretensions de la part agent, contestant que la baixa laboral per malaltia de la treballadora va vèncer el dia 6 d'abril del 2010 i des d'aquella data la Sra. Alcalá no ha lliurat cap document de prolongació de la baixa i enlloc de personar-se al seu lloc de treball va faltar al seu deure professional diversos dies consecutius.

III.- Per sentència de data 15 de febrer del 2011, l'Hble. Tribunal Unipersonal de Batlles, secció civil, va desestimar en tots els seus termes la demanda formulada per la part agent, absolent conseqüentment a LA COMUNITAT DE PROPIETARIS DE L'EDIFICI X. de les pretensions que contra ella s'hi contenen, fent imposició a la part actora de la totalitat de les costes judicials ocasionades, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador, a acreditar en període d'execució de sentència.

IV.- Contra aquesta resolució la Sra. Alcalá ha interposat recurs d'apel·lació.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin.

FONAMENTS DE DRET

I.- La part que recorre manifesta: que la sentència apel·lada és arbitraria per aplicar de diferent forma el Codi de les Relacions Laborals i beneficiant dita diferent aplicació a l'adversa, ja que el Tribunal no considera que el descuit de l'empresari en les formalitats previstes a la Llei per l'acomiadament disciplinari es tingui en compte ni o tingui cap conseqüència, i no obstant això considera que el descuit de l'empleada de portar en el temps degut la prolongació de la baixa per malaltia tingui la greu conseqüència de considerar-lo una falta molt greu i per tant considera adequada la mesura d'acomiadament sense cap indemnització ni preavís; que el Tribunal no ha fet una apreciació adequada de les proves aportades i dóna per fet afirmacions de l'adversa que no ha demostrat, ja que no era inusual que la treballadora es demores uns dies al moment de portar la prolongació de la baixa, fet que era consentit per l'empresari sense que mai oposes res al respecte; que la sentència és incongruent per no explicar el perquè la manca de notificació per part del treballador a l'empresa de la prolongació de la baixa mèdica no constitueix una falta lleu segons l'aplicació de l'article 102.3 del Codi de les Relacions Laborals; que la sentència no té en compte el fet que la baixa mèdica va ser ininterrompuda contràriament al que afirma l'adversa; que el Tribunal es pronuncia respecte a fets que no han estat al·legats per l'adversa, i a més a més aplica l'analogia en perjudici del treballador anant contra l'article 4 del Codi de les Relacions Laborals, quan diu: " tampoc es pot considerar que la treballadora es trobes en situació de baixa mèdica puix no existeix cap disposició normativa que prevegi una qualsevulla retroactivitat"; que no és costum que en els procediments laborals es condemni en costes el treballador, més encara quan la reclamació de la Sra. Alcalá està totalment justificada i mancant de mala fe.

II.- La Sra. Alcalá va començar a treballar per compte de LA COMUNITAT DE PROPIETARIS DE L'EDIFICI X. el dia 1 de juny del 2001, per dur a terme les tasques de neteja del dit edifici. El dia 12 de setembre del 2008 va causar baixa laboral per malaltia que es va prolongar fins al dia 6 d'abril del 2010. Posteriorment a aquest dia la Sra. Alcalá no va reincorporar-se al seu lloc de treball ni lliurar a l'empresa cap certificat de prolongació de la baixa mèdica. Per carta de data 16 d'abril del 2010, LA COMUNITAT DE PROPIETARIS DE L'EDIFICI X. va comunicar a la treballadora el seu acomiadament sense preavís ni compensació econòmica pels motius següents: "...absència a la feina durant 10 dies consecutius sense justificar en el període d'un mes".

III.- Al contrari del que pretén la Sra. Alcalá la sentència impugnada no és de cap manera arbitrària i va aplicar la Llei de forma totalment imparcial. Es cert que en l'avís de comiat es pot llegir: "De conformitat amb l'article 91, secció segona del Capítol dotzè, títol II i amb l'article 104 del Títol III de la Llei del 18 de desembre del 2008 del Codi de les Relacions Laborals, LA COMUNITAT DE PROPIETARIS DE L'EDIFICI X. ha decidit prescindir dels seus serveis com a senyora encarregada de realitzar les tasques de neteja en el dit immoble, que venia realitzant des del dia 1 de juny de l'any 2001". Aquesta referència a l'article 91 del Codi de les Relacions laborals que regula l'acomiadament per causes objectives, en lloc de l'article 93 del mateix Codi que regula l'acomiadament disciplinari, correspon, a l'evidència, a un error de mecanografia, ja que la treballadora no va ésser acomiadada per causes objectives, sinó per causa disciplinaria expressament precisada: absència a la feina durant 10 dies consecutius sense justificar en el període d'un mes, i que la carta d'acomiadament també fa referència a l'article 104 del Codi de les Relacions Laborals relatiu a les faltes greus per part del treballador. A més a més, en la quitança proposada a la treballadora l'empresa va rectificar el seu error, fent referència a l'article 93, i no més a l'article 91 del Codi de les Relacions Laborals. Es tracta per tant d'un error involuntari per part de l'empresa que no ha tingut cap conseqüència concreta pel treballador, ja que del contingut de l'avís de comiat i de la quitança de liquidació es desprèn clarament que l'acomiadament de la Sra. Alcalá fou notificat per causa disciplinaria i no per causes objectives.

IV.- Queda acreditat en autes que l'ultima baixa mèdica comunicada a l'empresa es va acabar el dia 6 d'abril del 2010 i que la Sra. Alcalá no va: ni reincorporar-se a la feina el dia 7 d'abril, ni lliurar a l'empresa cap document de prolongació de la baixa mèdica. Pot ser que anteriorment l'empresa havia esperat alguns dies que la treballadora li justifiqués la prolongació de baixa, però només es tracta d'una tolerància a discreció de l'empresa i no de cap dret adquirit, i sempre que la treballadora hagués informat oralment l'empresa de la seva situació, i/o que l'absència de la treballadora no superi 3 dies, perquè aleshores es tracta de la falta molt greu contemplada en l'article 104.1 del Codi de les Relacions Laborals. Per tant la sentència de primera instància ha fet una apreciació adequada de les proves aportades en autes.

V.- Tampoc la resolució recorreguda no encorre cap incongruència. Es cert que l'article 102.3 del Codi de les Relacions laborals disposa que és falta lleu: "no comunicar a l'empresa amb la màxima celeritat possible el fet o el motiu de l'absència a la feina quan sigui per raons d'incapacitat temporal o una altra causa justificada, excepte si es prova la impossibilitat d'haver-ho fet, sense perjudici de presentar en temps oportú els justificants d'aquesta absència". Nogensmenys no és un retard en la justificació de la prolongació de la baixa mèdica que l'empresa reprotxa a la treballadora en la carta d'acomiadament, sinó l'absència durant 10 dies al seu lloc de treball, aleshores que havia estat donada d'alta per la CASS, falta greu prevista en l'article 104.1 del Codi esmentat. Entre el 7 d'abril del 2010 data en la qual es va acabar la prolongació de baixa mèdica de la Sra. Alcalá prescrita pel certificat de data 15 de març, i la baixa mèdica de 30 dies prescrita pel certificat següent de data 23 d'abril del 2010, aportat a l'empresa desprès de la notificació de la carta d'acomiadament a la treballadora, es van passar més de 15 dies en els quals la treballadora no era de baixa i per tant, havia de personar-se al seu lloc de treball. Aquesta afirmació no deriva d'una aplicació analògica en perjudici del treballador tal com ho pretén la part que recorre, sinó que resulta objectivament de la situació concreta establerta pels diferents certificats mèdics que consten en autes.

Per conseqüent essent perfectament justificat l'acomiadament de la Sra. Alcalá per haver la mateixa comès tres o més faltes d'assistència a la feina sense justificar en el període d'un mes, s'ha de confirmar íntegrament la sentència impugnada.

V.- Malgrat la desestimació del recurs, el caràcter laboral de la matèria, i la situació de pobresa de la treballadora determinen no fer especial imposició de les costes de segona instància.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

Desestimar el recurs de la Sra. ENTITY_4;

Confirmar la sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal de Batlles de data 15 de febrer del 2011 en tots els seus extrems; sense fer especial condemnar en costes de segona instància.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

Subir

Diccionario RAE

Analyse doctrinale approfondie sur la jurisprudence de Tribunal Superior de Justícia d’Andorra (Principauté d'Andorre) en matière de jurisprudence, détaillant la séquence jurisprudentielle et l'application de : article 102.3 del Codi de les Relacions Laborals.