• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 05 de setembre del 2018 - ROJ: STCOR 99/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 25 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 100/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 24 d'abril del 2018 - ROJ: STCOR 103/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 86/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 94/2018

Décision commentée : Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, Sala Administrativa, 27 novembre 2012, n° 97-2012 (ROJ : STSJAD 315/2012 ; ECLI:AD:TSJADAD:2012:315) (Lire sur source officielle)

Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, Sala Administrativa, 27 novembre 2012 (STSJAD 315/2012)

Faits et procédure

Des propriétaires de deux finques, situées à Andorre, ont saisi le Tribunal de Batlles d'une demande tendant à voir reconnue la responsabilité patrimonière du Gouvernement (M.I. Govern) pour l'occupation irrégulière d'une partie de leurs terrains. Cette occupation résultait de la construction d'un carril prioritari multiús (voie prioritaire multiusage) sur la carretera general núm. 1.

Par jugement du 6 avril 2010, la Sección Administrativa du Tribunal de Batlles a fait partiellement droit à la demande. Il a jugé que le Gouvernement devait indemniser les demandeurs pour l'occupation partielle de l'une des finques, et a rejeté les prétentions relatives à l'autre, au motif que les terrains correspondants avaient déjà été cédés par un convenio (convention) du 22 avril 1969.

Le Gouvernement a interjeté appel. Il soutenait que la convention de 1969 avait cédé l'ensemble des terres de la rive gauche de la Valira, de sorte qu'aucune occupation irrégulière n'était établie. Les demandeurs ont également formé appel. Ils contestaient l'interprétation de la convention, qui, selon eux, ne visait que la bande située du côté montagne à partir de la limite de droit de la chaussée, et ils invoquaient la proposition de convention que le Gouvernement leur aurait adressée. Ils soutenaient en outre que l'indemnisation devait relever des dispositions du Code de l'administration sur la responsabilité patrimoniale, et non de la loi d'expropriation.

La cause a été jugée sur conclusions écrites, l'audience orale ayant été remplacée par cette procédure.

Question de droit

Le litige posait deux questions principales, que la juridiction énonce expressément au fundament 3 :

1. Quel est le contenu et l'étendue de la cession opérée par la convention de 1969, notamment quant à la largeur de l'avenue (avinguda de l'Obac) et aux terrains effectivement transmis ?
2. Le carril multiús a-t-il empiété sur la propriété privée des demandeurs, c'est-à-dire la localisation des terrains cédés sur le plan est-elle établie ?

Une question subsidiaire portait sur le régime de l'indemnisation (responsabilité patrimoniale ou expropriation), que les parties avaient soulevée dans leurs écritures.

Solution et dispositif

Sur le fond, le Tribunal a rejeté les deux appels et confirmé le jugement de première instance.

Sur la portée de la cession. Le Tribunal retient que la clause 2a de la convention de 1969 emporte cession de « tout le terrain nécess

Apel·lant: M.I. Govern Representant: Pera Advocat: Porras

A la vila d'XXXX, el vint-i-set de novembre del dos mil dotze.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-0216-2/2008.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La representació de les Sres. CGH, S, À i R Bermudez van interposar demanda contra el M.I. Govern, sol·licitant que es declarés la responsabilitat patrimonial de l'Administració, com a conseqüència de l'expropiació il·legal de part de les finques de les agents, anomenades XXXX i XXXX, a XXXX. Aquesta ocupació irregular de terrenys hauria tingut lloc amb motiu de la construcció d'un carril prioritari multiús a la carretera general núm. 1.

2n.- La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles de 6 d'abril de 2010 va estimar parcialment la demanda i va declarar que el Govern havia d'indemnitzar les agents per l'ocupació parcial de la finca XXXX, i va desestimar les pretensions relatives a les XXXX , en considerar que els terrenys corresponents ja havien estat cedits per mitjà d'un conveni de 22 d'abril de 1969.

3r.- El M.I. Govern va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, en el qual es defensa que el conveni de 1969 havia cedit totes les terres del marge esquerre del riu Valira, de manera que no hi ha hagut cap tipus d'ocupació irregular derivada de la construcció del carril multiús. En aquest sentit, invoca el contingut d'una autorització de construcció d'una estació de servei, que contemplava les alineacions del Pla viari de 1983 i quedava condicionada a que es deixés lliure i expedita la zona non aedificandi.

4t.- La representació de la part agent va formular igualment recurs d'apel·lació contra la sentència del Tribunal de Batlles. La impugnació es fonamenta, en síntesi, en què la cessió realitzada per mitjà del conveni de 1969 només comprenia els terrenys necessaris per a construir la XXXX, la qual no va arribar a ocupar els 17 metres d'amplada que establia el conveni. D'altra banda, interpreta els termes d'aquest conveni en el sentit de què només es van cedir els terrenys del costat muntanya, a partir del límit dret de la calçada, en sentit descendent. A més, al·lega que el Govern els va fer arribar una proposta de conveni, en el qual es reconeixia que els terrenys litigiosos eren propietat de les agents. Quant a l'import de la indemnització que reclama, considera que no és aplicable la Llei d'expropiació forçosa, sinó els preceptes que el Codi de l'Administració dedica a regular la responsabilitat patrimonial.

5è.- Un cop contestats els recursos per la respectiva contrapart, i en haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- L'objecte d'aquest procés consisteix en determinar si l'Administració general ha d'indemnitzar les agents com a conseqüència de la ocupació sense títol de part de les finques de la seva propietat, anomenades XXXX i XXXX i ubicades a XXXX, Parròquia d'XXXX. Segons afirmen les interessades, aquesta ocupació s'hauria produït amb motiu de la construcció d'un carril prioritari multiús a la carretera general núm. 1. Per la seva part, el Govern defensa que els terrenys objecte de discussió ja van ser cedits en el seu dia al Quart d'XXXX, en virtut d'un conveni de 22 d'abril de 1969, que tenia per objecte la construcció de la XXXX, de la qual és titular en l'actualitat l'Administració general (CG-1).

En els termes en què es planteja, la resolució del litigi exigeix determinar el contingut i l'abast de l'esmentat conveni de 1969, en particular pel que fa a dues qüestions capitals, com són, en primer lloc, la d'establir quins són els terrenys que van ser objecte de cessió, en relació a l'amplada de la XXXX, i en segon lloc, la ubicació en el plànol d'aquests terrenys, per tal de comprovar si les obres de construcció del carril multiús han envaït o no la propietat de les agents.

Tercer.- El conveni de 22 d'abril de 1969 es va signar amb l'objectiu de procedir a la construcció de la carretera o avinguda de l'Obac. Com diu la seva part expositiva, "els propietaris sotasignants reconeixen el gran interès que, per a tots ells, representa aquesta nova avinguda, que revaloritzarà uns terrenys avui inaccessibles en automòbil, raó per la qual estan disposats a col·laborar amb el Quart, a fi i efecte de que aquest projecte en curs d'execució, sigui ben aviat una realitat total".

Per tal d'assolit aquest objectiu, segons la clàusula 2a. del conveni, "els propietaris sotasignants, accepten cedir gratuïtament al Quart d'XXXX, tot el terreny necessari utilitzat per la nova Avinguda tal com ha estat aquesta traçada fins avui o sigui disset metres d'edifici a edifici". Sota les signatures, hi ha una nota manuscrita que diu "els germans J i A R de Alvarado de Sta. Coloma accepten totes i cadascuna de les clàusules del present document amb la salvetat però que no reconeixen al Sr. Querol com a membre de la comissió que figura en l'apartat 4, i solament i exclusivament a lo que fa referència a les de l'obac "finques" de casa R, pel costat del obac desde Andorra fins a la XXXX".

El contingut del conveni resulta suficientment expressiu quant a l'abast de la cessió. Com es diu en la clàusula 2a., la mateixa comprenia tots els terrenys previstos per a la construcció de l'avinguda, que eren de 17 metres de banda a banda. En conseqüència, aquests terrenys es van incorporar des del moment de la cessió al domini públic, atès que estaven afectats a un ús públic. Com recorda la sentència apel·lada, els béns demanials són inalienables, imprescriptibles i inembargables, segons declara l'article 86 del Codi de l'Administració.

És cert que l'avinguda de l'Obac no es va construir inicialment amb els 17 metres d'amplada que recollia el conveni de 1969. Ara bé, aquesta circumstància no determina per sí mateixa que la cessió no fos eficaç i que els terrenys deixessin de formar part del domini públic. A efectes merament dialèctics, es podria considerar la possibilitat de que s'hagués sol·licitat la desafectació dels béns i la seva readquisició per part dels anteriors propietaris, atès que no s'havien destinat a la finalitat que estava prevista, però aquesta circumstància no es va donar en cap moment.

També és cert que l'Administració general va iniciar contactes l'any 2006 amb les agents, per tal d'obtenir la cessió dels terrenys litigiosos, de la qual cosa en resultaria que aquella reconeixia la titularitat de les segones sobre les finques. Ara bé, el cert és que aquests contactes no van conduir a cap acord i, a més, l'Administració afirma que desconeixia en aquelles dates l'existència del conveni de 1969, cosa que resulta versemblant, atès que aquest havia estat subscrit amb el Quart d'XXXX. Per tant, no es pot extreure d'aquests contactes l'existència d'un reconeixement formal de la propietat de les interessades.

En conseqüència, s'ha de concloure, com ho fa la sentència apel·lada, que la cessió realitzada per mitjà del conveni de 22 d'abril de 1969 comprenia una franja de 17 metres d'amplada, i que aquest instrument resulta plenament eficaç.

Quart.- Un cop determinat el veritable abast de la cessió, resulta necessari situar sobre el terreny les finques que van ser objecte de transmissió en el conveni de 1969. Sobre aquest particular, la prova aportada per les agents resulta clarament insuficient, ja que no hi ha, a títol d'exemple, una prova pericial topogràfica que reflecteixi la ubicació de les obres realitzades pel Govern, en relació amb les finques de titularitat privada i les que van ser objecte de cessió, cosa que hauria estat un element de judici rellevant. Els informes tècnics que acompanyen la demanda parteixen de l'amplada preexistent de la XXXX, i no dels 17 metres que van ser cedits realment, de manera que no resulten útils a aquest efecte.

La documentació més rellevant és el plànol aportat per l'Administració, que consta al foli 210 de les actuacions, en el qual, sobre cartografia de l'època, es reflecteix el traçat de la franja cedida de 17 metres i el del carril prioritari multiús, la construcció del qual ha donat lloc a aquest litigi. Del contingut d'aquest planell resulta que el carril multiús només ha envaït la propietat de les agents en part de les Terres de Dolça, tal i com afirma la sentència apel·lada.

És, doncs, a partir d'aquest document, que s'hauran d'examinar els respectius motius d'impugnació que articulen les agents i l'Administració demandada.

Cinquè.- Com s'ha dit en els antecedents, les interessades consideren que s'ha fet una interpretació equivocada del conveni de 1969, i que el veritable sentit d'aquest és que només es van cedir els terrenys del costat muntanya, a partir del límit dret de la calçada, en sentit descendent, conclusió que dedueix de l'addició manuscrita al conveni, segons la qual l'acceptació de les clàusules era "solament i exclusivament a lo que fa referència a les de l'obac "finques" de casa R, pel costat del obac desde Andorra fins a la XXXX".

Aquesta argumentació no pot ser compartida per diverses raons. En primer lloc, cal tenir en compte que la cessió dels terrenys tenia per objecte la construcció d'una carretera abans inexistent. En conseqüència, la determinació de quins eren els terrenys cedits no podia fer-se a partir del límit dret de la calçada, que encara no era una realitat.

En segon lloc, s'ha de considerar igualment que l'objecte de la cessió era la construcció d'una avinguda, la qual cosa implica que l'eix de la mateixa no podia quedar a l'arbitri de cadascun dels propietaris de les finques per on havia de passar. És per això que no es pot interpretar la clàusula manuscrita com un condicionant a la situació de la carretera, en els termes en què estava planejada.

En tercer lloc, cal tenir en compte que el veritable sentit dels convenis i contractes es pot deduir també dels actes coetanis i posteriors dels interessats. Doncs bé, en aquest cas, consta en les actuacions (foli 54) una sol·licitud signada el 25 d'agost de 1971 pel causant de les recurrents, que va ser un dels cedents signataris del conveni de 1969, en la qual es manifesta expressament que "va cedir gratuïtament el terreny necessari per construir una carretera al llarg del costat esquerre del riu Valira". En la sol·licitud es fa constar que les obres de construcció de la via s'han fet sobre l'antic camí, que segons manifesten les agents vorejava el riu, i que això està provocant una alteració del seu curs natural, cosa que afecta negativament les seves propietats situades a l'altre costat, en la riba dreta. Queda clar, en conseqüència, que el mateix cedent dels terrenys litigiosos va considerar que els mateixos limitaven en aquest tram amb el riu, com resulta del plànol incorporat al foli 210 de les actuacions, i que els 17 metres no s'han de comptar a partir del límit dret de la calçada preexistent, en sentit descendent, com defensen les interessades.

D'acord amb això, adquireix tot el seu sentit la clàusula manuscrita afegida al conveni de 1969. La referència a que la cessió afectava només les finques del "costat de l'obac desde Andorra fins a la XXXX" pretenia sens dubte deixar ben clar que en quedaven excloses les finques que els titulars tenien a l'altre costat, a la riba dreta del riu Valira.

En darrer terme, tampoc es poden considerar rellevants per a resoldre el litigi el contingut de les autoritzacions de construcció que es van atorgar respecte de les finques situades al costat esquerre de la carretera, també en sentit descendent. D'una banda, el límit d'edificació que resulta del permís atorgat l'any 1987 es situa fora de la banda de 17 metres que va ser cedida l'any 1969, de manera que afecta només les finques de propietat privada i, en conseqüència, no prejutja el resultat d'aquest procés. D'altra banda, és ben sabut que les autoritzacions de construcció no prejutgen el dret de propietat, com resulta de l'article 86.3 del Reglament de construcció.

D'aquesta manera, procedeix desestimar íntegrament el recurs d'apel·lació que formula la representació de la part agent.

Sisè.- Els mateixos arguments que s'han exposat fins ara han de conduir a la desestimació del recurs que formula el Govern. Com resulta del plànol del foli 210, que ell mateix ha confegit, la construcció del carril multiús ha ocupat una part de les XXXX, més enllà de la franja de 17 metres que es va cedir l'any 1969. Com és evident, el contingut dels plans urbanístics o viaris no produeix per sí mateix una transmissió de la propietat, que s'ha d'instrumentar pels mitjans adequats en fase d'execució del planejament. De la mateixa manera, com ja s'ha dit, les autoritzacions de construcció no prejutgen el dret de propietat, de manera que la referència que contenen a l'obligació de deixar expedita la zona non aedificandi suposa un límit a la facultat de construir, però no implica una transmissió dels terrenys.

En conseqüència, procedeix que l'Administració indemnitzi les agents per l'ocupació dels terrenys afectats. Aquesta valoració s'haurà de fer segons les previsions de la Llei d'expropiació, segons ja va declarar aquesta Sala en un supòsit similar, en la sentència núm. 2003-26, de 16 de juny de 2003.

Setè.- No s'aprecia una especial temeritat o mala fe que justifiqui la imposició a cap de les parts de les costes causades.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

-Desestimar els recursos d'apel·lació que interposen el M.I. Govern i les Sres. S, À i R Bermudez contra la sentència dictada el 6 d'abril de 2010 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en els seus propis termes, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades en aquesta instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.

Subir

Diccionario RAE

Analyse doctrinale approfondie sur la jurisprudence de Tribunal Superior de Justícia d’Andorra (Principauté d'Andorre) en matière de jurisprudence, détaillant la séquence jurisprudentielle et l'application de : Llei de la jurisdicció administrativa i fiscal, del 15 de novembre de 1989 (text refós).