• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 05 de setembre del 2018 - ROJ: STCOR 99/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 25 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 100/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 24 d'abril del 2018 - ROJ: STCOR 103/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 86/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 94/2018

ATSJAD 244/2020 (ECLI:AD:TSJADAD:2020:244A), Sala Civil, 22 décembre 2020

Note de référence : la mention canonique fournie (« Juridiction andorrane, — ») étant incomplète, la référence retenue est celle figurant dans le texte intégral (ROJ et ECLI). Le numéro de recours est 242/20 ; le numéro d'origine est 4000016/2019.

Faits et procédure

Un salarié, M. Rius, a été engagé par la société A, S.L. par un contrat à durée déterminée conclu le 14 juin 2018, dont le terme était fixé au 31 décembre 2018. La relation de travail a pris fin de manière anticipée le 24 novembre 2018, à la suite d'un licenciement disciplinaire que le juge de première instance a qualifié d'irrégulier (« acomiadament fet en forma indeguda »). Ce point n'est pas contesté en appel.

Saisi par le salarié, le Tribunal unipersonnel du Batlle a partiellement accueilli la demande. Il a condamné l'employeur au paiement de 844,05 euros bruts, assortis d'intérêts légaux et des dépens. Il a en revanche rejeté la demande d'indemnisation complémentaire au titre des salaires des mois de novembre et décembre 2018 (414,40 et 1 835,20 euros) ainsi que celle relative aux prestations salariales non perçues pendant un arrêt de travail (347,68 euros). Sur reconvention, il a fait droit aux demandes de l'employeur au titre de factures impayées (330,46 euros) et de jours de congés payés indûment versés (30 euros), soit une condamnation de 360,46 euros.

Le salarié a interjeté appel. Il sollicitait la réformation du jugement sur quatre points : l'indemnisation complémentaire au titre des salaires non perçus, la prestation d'incapacité, le décompte des congés payés et le point de départ des intérêts, ainsi que la répartition des dépens. L'employeur concluait à la confirmation.

La Sala Civil du Tribunal Superior de Justícia a statué le 22 décembre 2020.

Question de droit

La décision soulève cinq questions, dont la première est centrale :

1. L'indemnité minimale de l'article 98.2 du Codi de Relacions Laborals (CRL), due en cas de résiliation anticipée d'un contrat à durée déterminée, fait-elle obstacle à l'allocation de sommes complémentaires au titre des salaires non perçus jusqu'au terme du contrat ?
2. Le principe in dubio pro operario peut-il conduire à retenir la solution la plus favorable au salarié entre l'indemnité de l'article 98.2 et les salaires restant dus ?
3. Une prestation salariale réclamée au titre d'un arrêt de travail peut-elle être mise à la charge de l'employeur sans preuve d'une faute imputable à celui-ci ?
4. Le juge peut-il retenir un jour de congé pris en trop sur la base du bulletin de salaire ?
5. Quel est le point de départ des intérêts légaux en matière de rupture du contrat de travail ?

Solution et dispositif

La Cour accueille l'appel de manière minimale, uniquement sur le point des intérêts, et confirme le surplus de la décision.

Sur l'indemnité complémentaire (second moyen, premier moyen de fond). La Cour rappelle que l'indemnité de l'article 98.2 CRL constitue un minimum légal, m

Advocat : Sr. Bermudez

Apel·lat : A, SL Leg Rep. : Sr. Badía

Advocat : Sra. Tamarit

SENTÈNCIA 151-2020

Andorra la Vella, el 22 de desembre del 2020. En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Vincent Anière, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- En el marc del autes laborals 4000016/2019, el Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 14-07-2020, decidint :

"Primer.- Estimar parcialment la demanda formulada en data 8 de gener del 2019 pel Sr. Rius a l'atenció de la societat A, S.L.; Condemnar a la societat A, S.L. a satisfer al Sr. Rius la quantitat bruta de 844,05 EUR, més interessos legals i costes judicials en els termes dels dos darrers fonaments jurídics. Tanmateix haurà de declarar l'import brut corresponent prop de la CASS.

Segon.- Estimar íntegrament la demanda reconvencional formulada per la societat A, S.L. contra el Sr. ENTITY_4; Condemnar a aquest darrer a pagar a la primera la quantitat de 360,46 EUR, més interessos i costes judicials en els termes dels dos darrers fonaments de Dret."

Segon.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació el Sr. Rius demanant la seva revocació i que es dictes una nova estimant totes les seves pretensions inicials i condemnant a la part adversa a pagar les costes processals causades d'ambdues instàncies.

La societat A SL, demana la desestimació del recurs i la confirmació de la Sentència, amb imposició de les costes judicials de l'apel·lació a la part apel·lant.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- No es discuteix la relació laboral que unia les parts en mèrits d'un contracte de durada determinada del 14-06-2018 amb termini previst al 31-12-2018 ni que la mateixa es va extingir de forma anticipada el 24-11-2018 com a conseqüència de l'acomiadament disciplinari de l'assalariat.

Quatre eren les pretensions principals de l'agent :

844,05.-euros en concepte d'indemnització per acomiadament fet de forma indeguda. El tribunal ha donat lloc a aquesta demanda i aquest punt no queda recorregut,

414,40.-euros + 1.835,20.-euros corresponent als salaris dels mesos de novembre i desembre del 2018, a títol també d'indemnització per haver deixat de percebre els salaris en qüestió amb que comptava i que hagués percebut si no se l'hagués acomiadat. El tribunal ha refusat aquesta petició en no existir cap mena de perjudici extraordinari altre que el propi a la pèrdua del seu treball,

347,68.-euros en concepte de prestacions salarials no percebudes pel fet d'haver-se trobat de baixa mèdica per culpa de l'empresa. També el tribunal ha refusat aquesta petició en no haver quedat establerta tal culpa.

Dues eren les pretensions reconvencionals de l'empresa :

330,46.-euros en concepte de factures per la compra d'articles a la botiga que restaven impagades per l'empleat. El tribunal ha donat lloc a aquesta demanda i aquest punt no queda recorregut.

30.-euros en concepte de vacances satisfetes però indegudes. El tribunal també acull aquesta petició.

Segon.- El primer motiu de recurs és en relació al refús per part del Tribunal a quo de satisfer-li, a més de la indemnització prevista a l'article 98.2 del CRL, els salaris de novembre i desembre deixats de percebre tota vegada que considera que fent així es va en contra del treballador i s'afavoreix econòmicament l'empresari qui ha actuat amb mala fe i contra legem acomiadant-lo de forma totalment indeguda ; que poc importa que restés a penes un mes de treball i escaig per expirar el termini establert en el contracte de treball quan va esser contractat per un durada de sis mesos i 20 dies que havia de ser pagat pel termini establert en el contracte de treball.

Afegeix que el Tribunal hauria vulnerat els principis del dret en matèria laboral com són la bona fe, evitar l'abús de dret, la interpretació in dubio pro operario, el principi protector, de primacia de la realitat i de "raonabilitat"; que no és podia establir que no ha restat acreditat un perjudici extraordinari, quan no és cert i quan aquest concepte no es troba previst en el CRL.

D'altra banda, sosté que si el Tribunal a quo entenia que era ajustat a dret pagar o bé una indemnització o bé els salaris, i en aplicació del principi general in dubio pro operario, havia d'haver aplicat la condemna a pagar l'import corresponent als salaris més favorable a l'assalariat per esser una suma superior a la resultant de l'article 98.2.

Però no és cert que la sentència d'instància vulneraria els principis laborals.

En efecte, i pel que fa al principi in dubio pro operario, el mateix té per aplicar-se quan el text o el principi legal és confús i mereix interpretació, la qual s'ha de fer en un sentit favorable a l'assalariat.

Cap interpretació però mereix l'article 98 aquí d'aplicació que disposa clarament :

"1. L'acomiadament fet en forma indeguda, l'acomiadament improcedent i l'acomiadament injustificat comporten, en els contractes per durada indeterminada, una indemnització a la persona treballadora no inferior a 45 dies de salari per any de servei a l'empresa fins a un màxim de 30 mensualitats, que és fixada per la jurisdicció competent.(...)

1. En els contractes per durada o obra determinada la resolució del contracte per part de l'empresa amb anterioritat al termini fixat, llevat dels casos de comiat procedent, de comiat justificat, de mutu acord de les parts o d'extinció del contracte per cas fortuït o força major, comporta l'obligació de l'empresa de satisfer una indemnització pels danys i els perjudicis ocasionats a la persona treballadora, que és fixada per la jurisdicció competent. En qualsevol cas, la indemnització per danys i perjudicis no pot ser inferior ni a la indemnització per comiat injustificat que hauria correspost en un contracte per durada indeterminada, ni a l'equivalent a tres mesos de salari per any que resti per transcórrer de la relació pactada."

És el punt 2 que interessa aquí però, encara que la seva redacció és diferent del punt 1 (ja que el punt 1 exposa primerament el mínim de la indemnització i indica després que la indemnització és fixada per la jurisdicció, quan el punt 2 comença per exposar que és la jurisdicció que fixa la indemnització i introdueix després uns mínims), el principi establert en l'article 98 és que la indemnització per comiat no pot ser inferior a certs imports determinats segons els càlculs imposats per la llei però que sempre serà la jurisdicció laboral que fixarà la indemnització.

Ara bé, ja hem pogut motivar en varies ocasions (TSJC 255-16 del 29-11- 2016, TSJC 122-13 del 31-07-2013, TSJC 078-2019 del 27-09-2019, TSJC 227-06 del 25-01-2007 que " El dret anterior a la Llei sobre el contracte de treball i al codi de les relacions laborals permetia indemnitzar a la vegada el preavís i una compensació econòmica com a conseqüència del comiat. És ben cert que ara és jurisprudència reiterada i ferma d'aquesta Sala que el treballador, en aplicació de l'esmentat article 98 solament té dret a percebre una indemnització única en cas de mancament als requisits formals i/o de fons que imposa el Codi de Relacions Laborals.

Dit això, l'article 98 no impedeix indemnitzar altres perjudicis econòmics específics derivats del comiat il·legal."

Per tant, si bé és cert que els imports resultant dels càlculs segons els criteris legals de l'article 98.2 són uns mínims, cal que l'assalariat demostri els danys i perjudicis específics soferts que poden fonamentar una indemnització complementària.

El fet que es tracti d'un perjudici específic comporta que el mateix no pot correspondre al sol fet d'haver practicat el comiat ja que la indemnització legal mínima suposa indemnitzar la pèrdua del treball. Així les coses, aquest perjudici econòmic específic no pot resultar del sol fet de no cobrar els salaris que s'haurien cobrat si la relació s'hagués desenvolupat normalment fins al seu termini contractual.

Al respecte, hem de precisar que el salari és la contrapartida del treball efectiu i que per tant no és cert que hi hagi desequilibri econòmic en el fet de no percebre uns salaris quan el treball corresponent no s'ha desenvolupat, justament pel fet del comiat, el qual queda indemnitzat en les condicions marcades per la Llei.

Quant a l'existència d'un perjudici específic en el sentit que acabem de recordar, el mateix no queda establert.

No s'ha aportat cap prova al respecte.

L'agent pretén fonamentar tal perjudici en les circumstàncies del comiat i en una particular mala fe de l'empresari però la irregularitat formal del comiat ja ha quedat sancionada i indemnitzada, i no queden acreditades altres actuacions de l'empresari que haurien generat un altre perjudici.

Tercer.- El segon motiu de recurs recau sobre la qüestió de les prestacions salarials no percebudes durant el mes de baixa laboral per part de B, havent negat dita companyia asseguradora la cobertura salarial complementària (347,68.- euros) per tractar-se d'un risc exclòs.

L'assalariat defèn que és degut a pressions i conflictes provocats per l'empresa que va haver de romandre de baixa laboral des del 25-10-2018 fins al dia 24-11-2018 ; que és normal que l'informe lliurat per la Dra. Rius reculli únicament allò que li va referir aquesta part ; que la metgessa ha considerat totalment compatible el seu estat amb les seves explicacions i per això li va atorgar una baixa laboral d'un mes ; que la Dra. Rius no fou l'única metgessa que el va visitar sinó que també va esser visitat pel psiquiatra que li va donar tractament ansiolític i antidepressiu.

Sap molt bé l'apel·lant que la Sra. Batlle no ha criticat l'informe de la metgessa del CAP en si, ni tampoc el fet que l'informe recull únicament allò que el treballador va referir a la metgessa ("situacions de molta pressió i de conflictes en l'entorn laboral") sinó que l'informe en qüestió, en no contenir més precisions, no era una prova suficient.

Compartim la conclusió de la Sra. Batlle al respecte, ja que és una cosa que el metge de capçalera pugui constatar que el pacient pateix diversos trastorns en relació a una patologia ansiosa, que dit pacient atribueix a les seves condicions laborals, i una altra establir que existeix una actuació imputable a l'empresa que se situaria entre el juny i l'octubre del 2018, i que tindria un vincle de causalitat amb els referits trastorns.

Hem de constatar que aquesta prova no existeix en Autes.

Els únics elements aportats permeten establir que el Sr. Rius va tenir un conflicte amb un altre treballador, i també que va formular certes reclamacions a l'empresa però res que pugui demostrar que la baixa mèdica seria imputable a l'empresa, sobretot quan constatem que l'extracte de punts de jubilació revela que des del 2016 i fins a poc abans d'incorporar-se el Sr. Rius (qui va tenir un total de 16 llocs de treball diferents en 13 anys) es va trobar de manera repetida en situació de baixa per unes raons que no se saben.

Quart.- El tercer motiu de recurs concerneix l'estimació de la reclamació reconvencional per import de 30.-euros en concepte de vacances ja que considera que en la nòmina del mes de juliol de 2018 aportada per l'adversa i assenyalada de document número 24 consten 14 dies de vacances realitzades i en cap lloc hi consta cap dia de vacances gaudit però no meritat; que és la pròpia part adversa qui confecciona el butlletí de salari en el qual fa constar 14 dies i que tampoc consta en les posteriors nòmines d'agost, setembre i octubre de 2018 cap anotació, cap observació en relació a haver gaudit de vacances i que no eren meritades.

Però és una realitat, no negada pel treballador, que en aplicació de les disposicions legals vigents, el temps efectiu de durada de la relació laboral (que es va veure escurçat pel la supervenció de l'acomiadament) ha generat al seu benefici un total de 13,25 dies de vacances quan, com ressurt del butlletí de salari del mes de juliol (un mes després d'haver-se incorporat a l'empresa), va gaudir de 14 dies de vacances que va realitzar de manera efectiva.

És aquesta diferència que genera el deute a favor de l'empresa.

La força probatòria del butlletí de salari que ha firmat la defineix l'article 83 CRL que disposa que sense perjudici que la prova s'aporti per altres mitjans, el butlletí de salari té valor probatori de l'existència o la inexistència dels diferents conceptes retributius, i del seu import.

Així les coses, l'existència del dia de vacances realitzat de més queda provada, i el fet que els butlletins de salari posteriors no comportin cap menció al respecte és totalment indiferent quan l'empresari sempre podia (en el límit de la prescripció) rectificar aquest extrem al moment de la liquidació final.

Cinquè.- El quart motiu de recurs és en relació als interessos donat que el Tribunal a quo ha determinat la fermesa de la resolució com a punt de partida dels interessos legals, sense ni tan sols fonamentar aital decisió, quan les sumes reclamades ja eren determinades en la demanda i que segons sosté és a comptar de la data de la carta l'acomiadament que hauran de meritar-se els corresponents interessos.

Aquest greuge s'ha d'estimar però no pas en els termes interessats pel recurrent.

En efecte, ni la data de fermesa de la sentència ni la data de l'acomiadament són els esdeveniments correctes per constituir el punt de partida dels interessos.

En el seu escrit de demanda l'agent reclamava la fixació dels interessos corresponents als imports per ell reclamats al moment de la carta d'acomiadament o subsidiàriament a partir de la contesta.

La sentència d'instància fixa els interessos sobre l'import de 884,05.- euros en concepte d'indemnització per acomiadament fet en forma indeguda a comptar de la fermesa de la sentència, sense motivar-ho de forma detallada però invocant el Digest 50,17,99, és a dir el principi in illiquidis no fit mora.

Però a part del fet que aquest principi no era d'aplicació doncs la sentència dona lloc a l'import reclamat i ja liquidat en la demanda i admès de forma subsidiària per la part defenent (veure TSJC 111/01 del 24-01- 2002), s'ha de tenir en compte que ens trobem en matèria laboral la qual queda regida per una disposició específica.

En efecte, l'article 84.3 relatiu al pagament del salari disposa que el retard en el pagament del mateix o de la liquidació produeix interessos legals a partir del moment de l'impagament, sense necessitat de denunciar la mora.

Ara bé, l'article 99 relatiu a la liquidació i a la quitança disposa que resolt el contracte, l'empresari ha d'oferir a la persona treballadora, el darrer dia de la relació contractual o com a màxim l'endemà.

Per tant, l'empresa tenia fins al 25 de novembre per pagar a l'assalariat i és en aquesta data que hem de fixar el punt de partida dels interessos.

Per consegüent, aquest punt del recurs de l'assalariat s'ha de revocar la sentència en aquest sentit.

Sisè.- Un últim greuge concerneix la condemna en costes en relació a la demanda reconvencional de A, SL, tota vegada que s'hauria de tenir en compte que ell ha estat acomiadat de forma indeguda i ha hagut d'acudir davant dels Tribunals per a la defensa dels seus legítims interessos.

Però el fet que l'assalariat s'ha vist obligat a instar una reclamació judicial per obtenir la satisfacció dels seus drets, fet que determina la imposició de les costes a l'empresa, no té res a veure amb el fet que l'empresa també ha presentat una reclamació judicial.

Certament ha presentat aquesta reclamació en el marc del procediment laboral però de manera reconvencional, és a dir una demanda autònoma que, al resultar estimada, comportava la consegüent imposició de les costes a la part demandada vençuda.

Setè.- L'estimació encara que parcial del recurs del Sr. Rius, així com la naturalesa laboral del litigi, impliquen no efectuar cap imposició de les costes en relació al seu recurs.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, ha pres la següent

DECISIÓ

Primer.- ESTIMAR mínimament el recurs del Sr. Rius contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 04-03-2020 que revoquem molt parcialment en el sentit de dir que els interessos legals deguts en relació a l'import en concepte d'indemnització per acomiadament fet en forma indeguda s'hauran de computar a partir del 25-11-2018, tot i mantenint la resta dels seus pronunciaments.

Segon.- NO EFECTUAR cap imposició de les costes judicials de segona instància en relació al recurs del Sr. Rius.

Aquesta resolució és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-

Subir

Diccionario RAE

Analyse doctrinale approfondie sur la jurisprudence de Tribunal Superior de Justícia d’Andorra (Principauté d'Andorre) en matière de jurisprudence, détaillant la séquence jurisprudentielle et l'application de : Vistos els articles 72 i 185 del Codi de Procediment Civil d'Andorra i l'article 10 de la Constitució d'Andorra.