Sentència

Rotlle núm. 31/07 Causa núm. 078-3/06 Sentència núm. 41-07

Ponent M.I. Sr. Josep Maria Pijuan Canadell

Magistrats M.I. Srs. Marie Conte

Yves Picod

Josep Maria Pijuan Canadell

Andorra la Vella, a catorze de desembre de dos mil set.

En el recurs d'apel·lació interposat pel Mgfc. Ministeri Fiscal d'una part, i d'altra per la representació processal del Sr. Blasco contra la sentència de data 5 de juliol de 2007 dictada pel M. Iltre. Tribunal de Corts en la Causa i Rotlle de referència, per un delicte major d'amenaces condicionals, dos delictes majors d'agressió sexual constitutiva de violació, i delicte menor continuat de maltractament greu a la seva germana. Els components del Tribunal Superior de Justícia expressats al marge s'han constituït per a la vista i decisió, és ponent el M. Iltre. Sr. Josep Maria Pijuan Canadell.

ANTECEDENTS DE FET

I.-RESULTANT: Que el M. Iltre. Tribunal de Corts dictà sentència de data 5 de juliol de 2007, amb la següent part dispositiva: " Fallem: que, hem de condemnar i condemnem:

a Blasco com a autor responsable en concepte d'autor, amb la circumstància atenuant d'ésser menor de 21 anys i reducció de pena:

del delicte major d'amenaces condicionals a la pena de DEU (10) MESOS DE PRESÓ.

de dos delictes majors d'agressió sexual constitutiva de violació, essent l'autor germà de la víctima, a les penes de CINC (5) ANYS DE PRESÓ per cadascun dels delictes majors.

d'un delicte menor continuat de maltractament greu a la seva germana a la pena de VUIT (8) MESOS DE PRESÓ.

així com a les penes complementaries de PROHIBICIÓ DE CONTACTAR AMB LA VÍCTIMA durant el període de SIS ANYS per cadascun dels delictes majors de violació i EXPULSIÓ DEL PRINCIPAT durant el període de VINT ANYS.

Álvarez com a responsable en concepte d'autora, sense la concurrència circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal, d'un delicte menor continuat de maltractament fet a descendent a la pena de QUINZE (15) MESOS DE PRESÓ així com a la pena complementaria d'INHABILITACIÓ per l'exercici de DRETS DE FAMÍLIA durant el període de QUINZE MESOS.

Condemnem en concepte de responsabilitat civil:

Blasco a indemnitzar a Puig en la suma de QUARANTA MIL EUROS ( 40.000 EUR).

Álvarez a indemnitzar a Puig en la suma de DEU MIL EUROS (10.000 EUR).

També condemnem als acusats al pagament solidari de les despeses processals causades".

II.-RESULTANT: Que el precedent Fallo es recolza en els següents fets que la sentència declara provats en el seu primer Resultant: "que, desprès de passar quatre anys en règim tancat en un Centre d'Internament de l'Estat Espanyol, en execució de l'Acord de la Secció de Menors de l'Hble. Tribunal de Batlles de data 27 de maig del 2.003, que l'havia condemnat com autor d'un delicte major continuat de violació a la germana menor Puig , tipificat als articles 204 i 205 del Codi Penal vigent en aquella data, el processat Blasco , nascut el dia 16 de juny del 1.987, de nacionalitat portuguesa i sense antecedents penals, tornà a residir durant el mes de febrer del 2.005 al domicili familiar del Principat, juntament amb la seva mare, la processada Álvarez , nascuda el dia 25 de setembre del 1.965 i sense antecedents penals, i els seus germans menors M. i Puig , nascuda el dia 18 de maig del 1.992.

Durant els mesos de juny i juliol del mateix any 2.006, trobant-se el processat Blasco tot sol al domicili familiar juntament amb la seva germana Puig , de 14 anys d'edat, va mantenir amb la mateixa relacions sexuals complertes amb penetració vaginal en dues ocasions, obligant en la primera ocasió a la menor Puig , que estava atemorida per la superioritat física del seu germà, Blasco , el qual l'havia maltractat en nombroses ocasions, proposant a la menor en la segona ocasió de mantenir relacions sexuals complertes per via vaginal a canvi de tabac o diners, havent refusat la víctima.

Desprès de la primera relació sexual imposada durant el mes de juny el processat Blasco va manifestar- li a la menor que la pegaria fortament si li explicava a algú el que havia passat, atemorint-la per quan ja havia estat agredida en nombroses ocasions amb els punys al cap i al cos d'ençà la seva tornada al domicili familiar durant el mes de febrer del 2.006.

Durant el període comprès entre els mesos de gener i juliol del 2.006, la processada Álvarez va maltractar físicament a la seva filla Puig , colpejant-la de forma habitual així com en una ocasió la colpí amb el pal d'una escombra, havent ordenat en una altra ocasió concreta al seu fill Blasco de pegar a la seva germana amb els punys per quan no la obeïa, havent procedit el processat Blasco a donar diversos cops de puny a la seva germana menor en execució d'aital mandat de la seva mare, la processada Álvarez ".

III.-RESULTANT: que tant la representació processal de l'acusat Blasco com el Ministeri Fiscal han formulat recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència. La representació processal de l'acusat fonamenta el seu recurs, en primer lloc, en que la sentència del Tribunal de Corts no fa una deguda apreciació dels fets provats ni conté la narració precisa del fet o fets que es consideren provats. Un segon motiu del recurs perquè l'acusat ha estat condemnat, tant pel delicte major d'amenaces condicionals de l'article 140.1 del Codi Penal, com pels dos delictes majors d'agressió sexual de l'article 146.2 del Codi Penal basant-se el Tribunal de Corts exclusivament en la declaració de la menor Puig quan no existeixen, al judici de la representació processal de l'acusat, prous indicis ni proves que avalin la declaració de la menor la qual, a més a més, la menor Puig presenta una personalitat amb trets de persona mentidera i inventora. Per contra, l'acusat sempre ha mantingut que les relacions sexuals foren consentides per la seva germana i que fou aquesta qui li demanà de no explicar-ho a ningú. Les divergències entre les declaracions de la menor Puig i l'acusat han de determinar la revocació de la sentència i l'absolució de l'acusat del delicte major d'amenaces condicionals de l'article 140.1 i, en quan als dos delictes majors d'agressió sexual de l'article 146.2, com sigui que la menor va consentir mantenir les relacions sexuals amb l'acusat i que no hi hagué cap mena d'intimidació, ni pressió física ni moral, per par de l'acusat sobre la seva germana, els fets haurien d'haver estat qualificats d'acord amb l'article 148.2 del Codi Penal, delicte major d'abusos sexuals amb prevalença sobre menor d'edat.

En quan a la pena imposada pel Tribunal de Corts per cadascun dels delictes, la representació processal de l'acusat considera que el Tribunal no ha pres en consideració els informes del doctor Martin i del psicòleg Sr. Pérez que informaren que l'acusat pateix un trastorn de la personalitat, tractant-se d'una "persona primitiva, insensible i impulsiu, el qual és incapaç de entendre una conducta delictiva doncs no és conscient", com es diu textualment en l'escrit del recurs, per la qual cosa el Tribunal de Corts hauria d'haver aplicat la circumstància eximent de la responsabilitat penal de l'article 27.4 del Codi Penal i acordar l'internament de l'acusat en un establiment educatiu especialitzat o, subsidiàriament, demana que li sigui aplicada la eximent incompleta de la responsabilitat penal i condemnar-lo com autor responsable de dos delictes majors tipificats a l'article 148.2 del Codi Penal imposant-li la pena d'un any de presó.

Finalment, la representació processal de l'acusat també impugna la condemna del seu defensat com autor d'un delicte menor continuat de maltractament greu a germà de l'article 114 del Codi Penal perquè considera que tampoc hi ha prova dels fets que integren aquest delicte, ja que el Tribunal de Corts també s'ha basat en la simple declaració de la menor Puig . A aquest respecte, considera que tan sols es podria considerar provat que l'acusat va colpir la seva germana menor amb un pal d'escombra, com declara la menor en l'acte del judici oral, fet que integraria una contravenció penal de l'article 476.3 del Codi Penal.

IV.-RESULTANT: que el Ministeri Fiscal també interposà recurs contra la sentència dictada pel Tribunal de Corts, a la vegada que s'oposà al recurs formulat per la representació processal de l'acusat.

El Ministeri Fiscal centra el seu recurs exclusivament en l'extensió de les penes imposades pel Tribunal de Corts, que considera insuficients per donar satisfacció als criteris coercitius i preventius de la pena, atesa la gravetat dels fets, la relació de convivència entre l'acusat i la víctima, el que ja ocorregueren fets idèntics fa uns quatre anys que determinaren l'internament de l'acusat durant un període de quatre anys en virtut d'un acord dictat per la jurisdicció de menors, la circumstància de que l'acusat veu a la seva germana menor de una manera perversa com un objecte sexual, sense tenir cap mena de culpa ni remordiments, i tenint plenes capacitats d'entendre i voler. Per això, considera més ajustada a dret la imposició a l'acusat de les penes que va sol·licitar en les seves conclusions definitives de 18 mesos de presó pel delicte major d'amenaces condicionals a germana de l'article 140.1 del Codi Penal, 7 anys i mig de presó per cada u dels dos delictes majors d'agressió sexual de l'article 146.2 del Codi Penal i un any de presó pel delicte menor continuat de maltractament greu a germà de l'article 114 del Codi Penal.

I el Ministeri Fiscal s'oposa al recurs formulat per la representació processal de l'acusat perquè considera que hi ha prova suficient dels fets que el Tribunal de Corts ha declarat provats i que integren els delictes pels quals ha estat condemnat Blasco , considerant que la declaració de la menor Puig ha estat avalada per les pericials psiquiàtriques i psicològiques i, pel que fa a la capacitat de l'acusat, els perits forenses han informat que es tracta d'una persona que mantenia les plenes capacitats d'entendre i voler, tractant-se d'un psicòpata i no d'un psicòtic.

FONAMENTS DE DRET

I.-CONSIDERANT: que el primer motiu del recurs formulat per la representació processal de l'acusat és que en la seva sentència el Tribunal de Corts no fa una deguda apreciació dels fets provats ni conté la narració precisa del fet o fets que es consideren provats. La sola lectura del primer Resultant de la sentència ja palesa la improcedència d'aquest motiu del recurs, ja que dit Resultant fa una narració precisa de tots els fets que el Tribunal de Corts té per provats, narració de fets que es suficientment expressiva d'aquells que integren els pressupòsits fàctics dels delictes quina existència el Tribunal aprecia i per quins condemna a l'acusat.

Els altres motius del recurs fan referència, d'una banda a la manca de prova de càrrec suficient ja que la part apel·lant considera que la declaració de la menor Puig mancada d'altres indicis i proves que la avalin i atesa la seva personalitat amb trets de persona mentidera i inventora, no pot prevaler davant la declaració de l'acusat que sempre ha mantingut que les relacions sexuals foren consentides per la seva germana i que fou aquesta qui li demanà de no explicar-ho a ningú, per la qual cosa no hi ha prova de les amenaces condicionals que han estat qualificades com delicte major de l'article 140.1 i, d'altra banda, tampoc hi ha prova de que les relacions sexuals mantingudes per l'acusat amb la seva germana menor ho fossin sota intimidació ni pressió física ni moral, per la qual cosa els fets integrarien no el delicte major d'agressió sexual sinó el delicte major d'abusos sexuals amb prevalença sobre menor d'edat del l'article 148.2 del Codi Penal.

El significat del principi de la presumpció d'innocència, que a tothom garanteix l'article 10.2 de la Constitució, significa que ningú no pot ser condemnat sense prova de càrrec vàlidament obtinguda i produïda amb totes les garanties que exigeix el dret a la defensa, també garantit en el mateix article de la Constitució, i la Jurisprudència té abastament declarat que la sola manifestació de la víctima val com a prova de càrrec per desvirtuar el dret fonamental a la presumpció d'innocència sempre i quan no hi hagi raons objectives que li restin credibilitat, doncs la vigència en el procediment penal andorrà del principi de lliure valoració de la prova, segons el que disposa l'article 160 del Codi de Procediment Penal, exclou l'apotegma testis unus, testis nullus apotegma que no té cap eficàcia en el procediment penal. En tot cas, el testimoni de la víctima haurà de sotmetre's a contradicció de les parts i haurà de ser ponderat pel Tribunal tenint en compte l'absència en la víctima de qualsevol mòbil de ressentiment o enemistat vers l'acusat que pugui comprometre la seva credibilitat, l'existència de dades objectives perifèriques que el reforcin i la persistència i fermesa de la víctima en la seva declaració incriminatòria, reiterada en el temps i sense ambigüitats ni contradiccions, sempre tenint en compte que és el Tribunal d'instància el que, gràcies a la immediació que permet el judici oral, pot valorar de manera més acurada el grau de credibilitat de la víctima segons la fermesa mostrada en l'acte del judici.

I és el testimoni de la víctima el que, precisament, es converteix en la única prova de càrrec en els delictes de comportament sexual que, com és sabut, habitualment són executats en un àmbit d'intimitat i presenten com a úniques proves directes les versions de l'acusat i de la víctima, normalment contradictòries. En aquests casos, i per tal d'evitar la total impunitat, al testimoni de la víctima se li ha d'atribuir eficàcia per desvirtuar la presumpció de la innocència, sempre que no s'apreciïn raons objectives que li restin credibilitat.

En el present cas el Tribunal de Corts ha donat plena credibilitat a les manifestacions de la menor Puig , apreciant en ella una actitud i relat coherent, sense cap motiu que pugui fer dubtar de la veracitat, ni demostrant cap interès a declarar contra el seu germà l'acusat, com es raona en la sentència apel·lada, havent també el Tribunal pres en consideració els informes del Dr. Martin i del psicòleg Sr. Pérez en quan refereixen en l'acusat una personalitat violenta, agressiva i mancada d'empatia.

Té abastament declarat aquest Tribunal que tot i que en el recurs d'apel·lació és permès al Tribunal ad quem revisar la valoració de la prova feta per l'òrgan judicial d'instància, d'acord amb els principis d'immediació i de lliure valoració de la prova, que són principis rectors del procés penal reconeguts en l'article 160 del Codi de Procediment Penal, aquesta facultat haurà d'exercir-se amb mesura i tan sols en aquells supòsits en que l'error en l'apreciació de la prova és ben evident, i així en resulta de les proves documentals o dels informes pericials que el Tribunal ad quem pot també apreciar per sí mateix, però no en aquells altres supòsits en que la prova practicada es limita a les declaracions dels implicats i testimonis. I en el cas d'autes, la principal prova de càrrec i de descàrrec practicada instància fou les declaracions de la menor Puig i de l'acusat, havent atorgat el Tribunal de Corts plena credibilitat a la declaració de la víctima, per la qual cosa i en virtut dels ja esmentats principis de immediació i de lliure valoració de la prova, aquest Tribunal, que no gaudeix de la immediació pròpia del judici oral, no pot revisar el grau de credibilitat que acusat i víctima han merescut al Tribunal de Corts.

Tot el que s'ha raonat val també pel motiu del recurs referit a la condemna de l'acusat defensat com autor d'un delicte menor continuat de maltractament greu a germà de l'article 114 del Codi Penal, doncs la declaració de la menor Puig també val, en aquest cas, com a prova de càrrec eficaç dels fets que integren el delicte, els diversos cops de puny que l'acusat va donar a la menor, com es declara provat en la sentència apel·lada.

També cal fer esment que, com es diu en la sentència apel·lada, la declaració de la menor víctima en l'acte del judici oral fou feta en condicions que garantien l'espontaneïtat i la franquesa del testimoni, evitant la confrontació visual entre la víctima i l'acusat alhora que garantien el dret de defensa de l'acusat, qui estava present a la sala i va escoltar la declaració de la víctima. Així, el Tribunal de Corts va donar cabdal compliment a la Recomanació de data 28 de juny de 1985 del Comitè de Ministres del Consell d'Europa que, partint de que el funcionament dels sistemes judicials dels països membres, pel que fa a la intervenció de la víctima en el procés penal, tendeix a afavorir i no a disminuir els problemes de la seva victimització, i que aquesta victimització s'incrementa en el cas de víctimes menors d'edat o incapaços, la Recomanació dóna pautes als Estats membres sobre la posició de la víctima en el marc del Dret penal i del procés penal, assenyalant que hauria de ser funció fonamental de la justícia penal la de respondre a les necessitats de la víctima i protegir els seus interessos, afirmant tanmateix l'interès per guanyar la confiança de la víctima per tal d'afavorir la seva cooperació, singularment com a testimoni. I, de entre les recomanacions que es fan en totes les fases del procés, es dóna especial importància a l'interrogatori de la víctima que haurà de fer-se amb el major respecte a la seva situació personal, drets i dignitat, fent especial esment als menors, que hauran d'ésser escoltats en presència dels pares, tutors o persona qualificada. La compareixença del menor víctima davant del Tribunal com a testimoni, i la seva declaració, haurà de fer-se de manera que, tot respectant els drets e interessos superiors del menor i sense cap minvar dels drets de l'acusat, permeti obtenir la veritat material dels fets, que és una de les finalitats del procés penal.

I amb pràctica de la declaració de la víctima evitant la confrontació visual amb l'acusat però estant aquest present a la sala i podent escoltar tot el que a la víctima li era preguntat i declarava davant del Tribunal, s'acomplí el que disposen els articles 6. 3 d) del Conveni Europeu de Drets Humans i 10 de la Constitució i la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans en el sentit de que el dret a que els elements de prova s'hagin d'obtenir davant de l'acusat, en audiència pública i de manera contradictòria no és un dret de caràcter absolut doncs admet, en circumstàncies especials, que les declaracions de testimonis es facin en altres condicions, evitant la confrontació amb l'acusat, sempre que la Defensa de l'acusat hagi tingut la possibilitat d'interrogar al testimoni en el moment de seva declaració o en altre posterior.

II.-CONSIDERANT: que un darrer motiu del recurs formulat per la representació processal de l'acusat fa referència a les penes imposades pel Tribunal de Corts, més concretament al fet de no haver apreciat el Tribunal el trastorn de la personalitat que pateix l'acusat i que, segons el parer de la part apel·lant, justificava l'aplicació de la circumstància eximent de la responsabilitat penal l'article 27.4 del Codi Penal, amb la conseqüència del internament de l'acusat en un establiment educatiu especialitzat o, subsidiàriament, la circumstància eximent incompleta amb l'efecte de la imposició, pels dos delictes majors de l'article 148.2 del Codi Penal, únics quina autoria reconeix la Defensa de l'acusat, la pena d'un any de presó.

Abans de res s'ha de recordar que circumstàncies excloents de la responsabilitat criminal, a l'igual que les atenuants i les agreujants, no es poden presumir sinó que han de resultar plenament acreditades, mitjançant la prova plena dels fets que les integren.

El Tribunal de Corts ha rebutjat l'aplicació de la circumstància excloent completa i també de la incompleta de la responsabilitat penal perquè l'acusat presenta una personalitat conscient i orientada en el temps i l'espai sense cap patologia que anul·li la seva capacitat mental, i que presenta tan sols un trastorn de la personalitat que el Tribunal ad quem aprecia en el marc de l'article 56 del Codi Penal. La conclusió del Tribunal de Corts està correctament fonamentada en el resultat de la prova pericial practicada ja que dels informes del Dr. Martin i del psicòleg Sr. Pérez resulta que l'acusat té capacitat intel·lectual per comprendre el que fa, no pateix cap patologia que anul·li la seva capacitat mental, i té capacitat volitiva. Sí que és cert que presenta un trastorn de la personalitat, essent un psicòpata, no un psicòtic, com de manera ben clara manifestà el Dr. Martin , amb els trets que caracteritzen la psicopatia com agressivitat, impulsivitat, manca de sentiment de culpa, manca d'empatia.

Arran de la Novena Revisió de la Classificació Internacional de Malalties Mentals elaborada per l'Organització Mundial de la Salut, que inclogué les psicopaties inclou en la classificació dels trastorns mentals, avui en dia no es pot mantenir el principi de que les psicopaties no tenen cap incidència en la imputabilitat si bé, per regla general, sols hauran de valer com a circumstància atenuant, mai com eximent de la responsabilitat criminal, i reservant l'aplicació de la eximent incompleta per aquells casos en que el trastorn és d'una especial i greu intensitat i es presenta acompanyat d'altres alteracions orgàniques o psíquiques com poden ésser l'alcoholisme crònic o agut, l'oligofrenia o la toxicomania. És a dir, que el sol diagnòstic de la psicopatia no suposa necessàriament una disminució de la imputabilitat sinó que cal que sobre la personalitat psicopàtica hi actuïn altres factors doncs, altrament, la sola personalitat amb trets psicopàtics o trastorn antisocial, mantenint conservades les capacitats cognitiva i volitiva en condicions normals, no ha de tenir cap efecte en ordre a disminuir la imputabilitat.

Procedeix, doncs, desestimar aquest motiu del recurs.

III.-CONSIDERANT: que el Ministeri Fiscal centra el seu recurs exclusivament en l'extensió de les penes imposades pel Tribunal de Corts, que considera insuficients per donar satisfacció als criteris coercitius i preventius de la pena, en atenció tant a la gravetat dels fets com a la relació de convivència entre l'acusat i la víctima i la reiteració de fets similars, doncs l'acusat ja fou objecte d'un expedient de la jurisdicció de menors que determinaren el seu internament durant un període de quatre anys. El Ministeri Fiscal demana que li siguin imposades a l'acusat les penes que ja va sol·licitar en les seves conclusions definitives, és a dir, la pena de 18 mesos de presó pel delicte major d'amenaces condicionals a germana de l'article 140.1 del Codi Penal, en lloc dels 10 mesos de presó condicional imposats pel Tribunal de Corts, la pena de 7 anys i mig de presó per cada u dels dos delictes majors d'agressió sexual de l'article 146.2 del Codi Penal, en lloc de la pena imposada de 5 anys per cadascun dels delictes, i la pena de 1 any de presó pel delicte menor continuat de maltractament greu a germà de l'article 114 del Codi Penal, en lloc de la pena imposada de 8 mesos de presó.

I és sabut que l'arbitri judicial en la determinació de l'extensió de la pena correspon al Tribunal que jutja els fets en la primera instància doncs té la immediació pròpia d'aquest primer grau de jurisdicció, la qual cosa li permet abastar un coneixement directe i personal dels fets i de l'acusat que és necessari per imposar la pena proporcionada a la naturalesa, la gravetat del delicte comès i la personalitat de l'acusat. Això, però, de cap manera suposa que les penes imposades no siguin susceptibles d'ésser revisades en seu del recurs d'apel·lació, però aquesta facultat de revisió hauria d'exercir-se de manera molt excepcional, salvat naturalment els casos en que la pena imposada estigués fora de la previsió legal, sigui per la seva naturalesa, sigui per la seva extensió.

El delicte major d'amenaces condicionals de l'article 140.1 del Codi Penal té assenyalada pena de presó de tres mesos a tres anys, el delicte major d'agressió sexual de l'article 146.2 del Codi Penal té assenyalada pena de presó de sis a quinze anys i al delicte menor continuat de maltractament greu a germà de l'article 114 té assenyalada pena de presó de tres mesos a tres anys. Com sigui que el Tribunal de Corts ha apreciat en l'acusat Blasco la circumstància atenuant de ser menor de vint-i-un anys d'edat de l'article 26 del Codi Penal, s'han aplicat les penes amb la reducció qualificada de l'article 54.3 del mateix Codi, és a dir, la pena imposable es determina per la reducció a la meitat dels límits mínim i màxim previstos a la llei, la qual cosa suposa que la pena aplicable al delicte major d'amenaces condicionals és la de presó d'un mes i quinze dies a un any i sis mesos, la pena aplicable al delicte major d'agressió sexual és la de presó de tres anys a set anys i sis mesos i la pena aplicable al delicte menor continuat de maltractament greu a germà és la de presó d'un mes i quinze dies a un any i sis mesos.

En el present cas, i respecte de tots els delictes, les penes de presó imposades pel Tribunal de Corts, en aplicació del seu lliure arbitri, estan totes elles dins dels límits establerts en la llei, un cop aplicada la reducció qualificada de l'article 54.3, en el cas del delicte major d'amenaces condicionals la pena de presó imposada (10 mesos) està per damunt de la extensió mitjana (9 mesos i 22 dies), en el cas del delicte menor de maltractament greu a germà la pena de presó imposada (8 mesos) està molt lleugerament per sota de la extensió mitjana (9 mesos i 22 dies) i en el cas dels dos delictes majors d'agressió sexual la pena que ha imposat el Tribunal de Corts a l'acusat per cada un dels delictes (5 anys) també està molt lleugerament per sota de la extensió mitjana (5 anys i 3 mesos), per la qual cosa es considera que les penes imposades en cada cas pel Tribunal de Corts s'ajusta a la gravetat dels fets i a les circumstàncies personals de l'acusat i satisfan abastament la finalitat de prevenció general i especial que ha de complir la pena.

IV.-CONSIDERANT: que per tot el que s'ha exposat, procedeix la confirmació íntegra de la sentència apel·lada. Havent-se declarar d'ofici la meitat de les costes processals causades pel recurs, i a càrrec del recurrent Blasco el pagament de l'altra meitat.

Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, la jurisprudència d'aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d'Andorra,

La Sala Penal del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

D E C I D I M

Desestimar els recursos d'apel·lació interposats per la representació processal de l'acusat Blasco i pel Ministeri Fiscal contra la sentència dictada pel Tribunal de Corts en data cinc de juliol del dos mil set en la causa 078-3/06.

Confirmar íntegrament la sentència dictada pel Tribunal de Corts.

Imposar al recurrent Blasco el pagament de la meitat de les costes processals causades pel recurs i declarar d'ofici l'altra meitat.

4.- Retornar la Causa al M. Iltre. Tribunal de Corts, amb certificació de la present Sentència, per al seu compliment i execució.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.

D E C I D I M

Desestimar els recursos d'apel·lació interposats per la representació processal de l'acusat Blasco i pel Ministeri Fiscal contra la sentència dictada pel Tribunal de Corts en data cinc de juliol del dos mil set en la causa 078-3/06.

Confirmar íntegrament la sentència dictada pel Tribunal de Corts.

Imposar al recurrent Blasco el pagament de la meitat de les costes processals causades pel recurs i declarar d'ofici l'altra meitat.

4.- Retornar la Causa al M. Iltre. Tribunal de Corts, amb certificació de la present Sentència, per al seu compliment i execució.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.

Subir

Diccionario RAE