• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 05 de setembre del 2018 - ROJ: STCOR 99/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 25 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 100/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 24 d'abril del 2018 - ROJ: STCOR 103/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 86/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 94/2018

STSJAD 16/1998 (ECLI:AD:TSJADAD:1998:16)

Faits et procédure

Le litige porte sur le comportement d'un employé, Ferrer, chargé de la section tabacs et de la vente en gros d'un commerce dénommé « La Rambla », appartenant à la société Hipo-Center, pour laquelle il travaillait depuis 1990. Selon les faits tenus pour prouvés, les instructions de l'employeur étaient claires : toute marchandise livrée devait être payée au comptant, sauf pour certaines entreprises andorranes auxquelles des crédits ou des paiements différés étaient accordés selon les usages commerciaux.

Entre le 11 et le 16 décembre 1995, pendant la grève des douanes françaises, Ferrer a livré quotidiennement environ quinze caisses à un dénommé Morillo, présenté comme un client habituel mais décrit par la juridiction comme un client occasionnel adonné à la contrebande. Il n'a ni encaissé le prix ni établi de bon de livraison (albarà). Lors de trois inventaires successifs, il s'est borné à signaler aux comptables que certaines caisses restaient impayées, sans produire de documents. Il a été finalement établi que 140 caisses de tabac, pour une valeur de 10 296 120 pesetas, n'avaient pas été réglées et que seuls deux bons de livraison avaient été émis.

Ferrer a été condamné par le Tribunal de Corts, par jugement du 14 novembre 1997, pour délit majeur d'appropriation indue au sens de l'article 247 du Code pénal, à deux ans de prison et aux dépens. La juridiction a en outre fixé la responsabilité civile à 10 296 120 pesetas, majorées des intérêts légaux à compter du 15 mars 1996, et a précisé que les décrets d'indult des 7 avril 1996 et 15 septembre 1997 seraient applicables une fois la décision devenue définitive.

Ferrer a formé un recours sur le fondement de l'article 3.5 de la loi réglementant le recours du 13 juillet 1990, invoquant l'erreur dans l'appréciation de la preuve et la violation de la présomption d'innocence. Le ministère public a conclu à la confirmation.

Question de droit

La Sala Penal du Tribunal superior de justícia devait trancher deux questions, que le texte délimite expressément : les faits prouvés intègrent-ils le tipus pénal d'appropriation indue de l'article 247 du Code pénal andorran ? Et l'absence alléguée de preuves à charge emporte-t-elle une violation de la présomption d'innocence ?

Le tribunal écarte d'emblée plusieurs moyens. L'exception préjudicielle soulevée à l'audience n'a reçu aucune valeur prejudicial. Les questions relatives à la responsabilité civile sont également exclues du débat, le recourant ayant déclaré « sa ferme intention de prendre en charge la dette ».

Solution et dispositif

La juridiction retient que l'appropriation indue est un délit d'appropriation consistant à transformer la possession ou la détention licite de biens, confiés au prévenu à titre de dépôt ou sur un autre titre équivalent (selon la technique jurisprudentielle du numerus apertus), en actes de disposition illicites. L'essence de l'infraction réside dans ce passage d'une détention légitime à des actes propres au titulaire du droit de propriété. Le préjudice économique subi par la victime suffit, sans qu'il soit nécessaire qu'un

RESULTANT: que el dit pronunciament condemnatori de la Sentència es basa en els següents fets provats: Ferrer era encarregat de la secció de tabacs i venda al major del negoci anomenat "La Rambla" pertanyent a l'empresa Hipo-Center per la qual treballava des de l'any 1.990. Les instruccions que tenia de l'empresa per efectuar les vendes eren molt clares tractant-se d'una activitat on es contracta amb gent de tota classe i el més sovint amb gent actuant als límits de la criminalitat. Tota mercaderia lliurada havia d'abonar-se al comptat i en el mateix moment de l'entrega, salvat el cas d'algunes empreses andorranes comptades per les quals s'acceptava crèdits o pagaments diferits conformes a les pràctiques comercials habituals entre empreses del país.

Durant la vaga de duanes franceses, Ferrer lliurà de l'11 al 16 de desembre de 1.995, diàriament unes 15 caixes a un tal Morillo que afirma haver estat un client habitual però que era un client ocasional dedicant-se al contraban. Tanmateix no li va cobrar les quantitats entregades ni tant sols no va fer en cada ocasió cap albarà.

El 22 a l'ocasió d'un inventari es va limitar a indicar a les comptables de l'empresa que algunes caixes quedaven pendents de pagament però sense donar cap albarà, reiterant aquesta actitud per dues vegades en el curs dels dos inventaris següents a principis de gener i febrer de 1.996.

Finalment es descobrí que la quantitat de 10.296.120.-pts corresponents a 140 caixes de tabac no havia estat cobrada i que solament dos albarans havien estat fets. El processat ha declarat que havia fet confiança a Morillo que es va negar a pagar, després d'haver-lo fet passar amb raons durant un cert temps.

Va doncs intentar cobrar i va donar al seu patró totes les dades que coneixia sobre el client. Fou així que els responsables de l'empresa es reuniren el 24 de febrer de 1.996 amb Morillo no sabent ell que havia de sortir d'aquesta reunió que presenciava a distància sense participar-hi. Tanmateix el judici oral ha permès establir que després d'una primera entrevista dels responsables amb Morillo, Ferrer fou invitat a participar en la reunió i Morillo afirmés rotundament que no en devia res.

RESULTANT: Que contra la referida Sentència va presentar recurs Ferrer, defensat per l'advocat Valverde, a l'empara de l'art. 3.5 de la Llei reguladora de 13 de juliol de 1.990, relatiu a l'error en l'apreciació de la prova i per violació del dret a la presumpció d'innocència. El recurs es fonamenta en que la Sentència considera responsable en concepte d'autor al condemnat pel delicte major d'apropiació indeguda amb abús de confiança de l'art. 247 del Codi Penal, per quant considera provat que va disposar de mercaderies que li havien estat confiades, entregant-les a un tercer infringint reiteradament les condicions imposades per l'empresari, considerant-lo també civilment responsable a indemnitzar a la societat en la quantitat de 10.296.120.-pts. El recurrent desenvolupa el seu recurs invocant la manca de proves, el principi in dubio pro reo i la vulneració del dret a la presumpció d'innocència. El Ministeri Fiscal es va oposar al recurs demanant la confirmació de la Sentència.

RESULTANT: que en la celebració de la vista del recurs van informar la part recurrent i el Ministeri Fiscal donant suport a les seves posicions. El recurrent va ratificar el seu escrit insistint especialment en que no consta ànim de lucre (el clàssic "animus res sibi habendi") per part del condemnat; que no va haver-hi enriquiment, i que va plantejar una qüestió prèvia en la Vista del judici que no va ser acceptada pel Tribunal. El Ministeri Fiscal es va oposar al recurs subratllant que el processat va amagar els fets i que en els inventaris de l'empresa no sortien les operacions, malgrat que el valor de les mercaderies pujava a més de 10 milions de pessetes. Insistint en que la desaparició dels perjudicis no implica la desaparició de la significació penal dels fets, el representant del Ministeri Fiscal va demanar la confirmació de la Sentència.

FONAMENTS DE DRET

CONSIDERANT: que donat el plantejament del recurs, la qüestió a decidir per aquesta sala es limita a definir si els fets provats dels que parteix la Sentència integren el tipus penal d'apropiació indeguda de l'art. 247 del Codi Penal i si hi ha hagut infracció del dret constitucional a la presumpció d'innocència per l'al·legada manca de proves de càrrec. Queden marginades del recurs l'al·lusió a la qüestió prèvia plantejada pel recurrent en el judici oral i a la que el Tribunal de Corts no hi atribuí cap valor prejudicial, així com les qüestions relatives a la responsabilitat civil, respecte de les que fins i tot en l'apartat 6 de l'escrit de recurs s'admet que el processat manifesta "la seva ferma intenció de fer-se càrrec del deute".

CONSIDERANT: que per a la resolució de les qüestions plantejades en el recurs, donada la modalitat d'apropiació indeguda imputada, són poc rellevants les al·legacions relatives a la inexistència d'ànim de lucre, del que s'afirma que careixia el processat, així com l'absència d'enriquiment. El delicte d'apropiació indeguda, tal com el defineix l'art. 247 del Codi Penal andorrà és un delicte d'apoderament que consisteix en transformar la lícita possessió o tinença dels béns, confiada al processat pel títol de dipòsit o qualsevol altre equivalent (segons la tècnica jurisprudencial de "numerus apertus"), béns dels quals l'autor en disposa il·lícitament. La essència del delicte es troba en la transformació de la possessió o tinença inicial legítima dels béns en actes de disposició dels mateixos, propis de qui n'ostenta el domini. La indeguda disposició dels béns comporta el corresponent perjudici econòmic per al perjudicat, sent secundari que aquell perjudici del titular dels béns s'hagi traduït en real i efectiu enriquiment per al processat o per a una tercera persona, còmplice o simplement afavorit pel delicte. En la base de l'acció delictiva es troba l'abús de confiança o "gestió deslleial", que comet l'administrador o apoderat abusant de la confiança rebuda. En el cas jutjat en aquest recurs està present aquell dol específic en l'actuació del processat amagant calculadorament les apropiacions o distraccions realitzades, fins el punt que, com diu la Sentència, durant 3 inventaris realitzats s'aconseguí mantenir la ocultació de la situació. En el tipus ampli de l'art. 247 del Codi Penal andorrà hi caben tant les apoderacions grolleres o descarades, com les refinades d'apropiació mitjançant "distracció" dels béns confiats, encaixant per tant en el tipus tant la més genuïna apropiació indeguda de béns aliens com aquelles altres que suposen una administració o "gestió deslleial" dels mateixos com ja ha proclamat la jurisprudència del Principat en harmonia amb la dels països europeus.

CONSIDERANT: que els motius del recurs giren al voltant de l'absència de proves de càrrec que conduirien a la vulneració del dret fonamental a la presumpció d'innocència. Però de la lectura de l'Acta del Judici Oral i del mateix plantejament del recurs es dedueix sense cap tipus de dubtes que els actes d'apoderament existiren (com ho demostra l'oferiment del processat d'indemnitzar els perjudicis causats), així com els actes de reiterada ocultació dels apoderaments o "distraccions" realitzades pel processat, tot sumat a l'actuació deslleial en contra dels deures que el seu treball com a encarregat de la secció de tabacs i venda al major en el negoci de referència li imposava.

CONSIDERANT: per tot l'exposat s'ha de confirmar la Sentència recorreguda, sense perjudici de l'aplicació dels Decrets d'Indult de 1.996 i 1.997, amb imposició al recurrent de les despeses del recurs inherents a la seva desestimació.

Decisio

Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, la jurisprudència d'aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d'Andorra,

La Sala Penal del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDIM

1.- Desestimar el recurs de Suplicació interposat per Ferrer.

2.- Confirmar la Sentència dictada pel Tribunal de Corts en data 14 de novembre de 1.997 en la Causa núm. 183- 3/96.

3.- Condemnar al recurrent al pagament de les despeses processals derivades del present recurs.

4.- Retornar la Causa al M. Iltre. Tribunal de Corts, amb certificació de la present Sentència, per al seu compliment i execució.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.

Subir

Diccionario RAE

Analyse doctrinale approfondie sur la jurisprudence de Tribunal Superior de Justícia d’Andorra (Principauté d'Andorre) en matière de jurisprudence, détaillant la séquence jurisprudentielle et l'application de : Llei 9/2005, del 21 de febrer, qualificada del Codi penal. .