• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 05 de setembre del 2018 - ROJ: STCOR 99/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 25 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 100/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 24 d'abril del 2018 - ROJ: STCOR 103/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 86/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 94/2018

ATSJAD 4/1994 (Tribunal superior de justícia d'Andorra, Sala penal, 15 juin 1994)

Faits et procédure

Le 3 novembre 1993, M. Nuñez, par l'intermédiaire de son avocat, dépose devant le Batlle Episcopal une querelle criminelle (querella) contre M. Vall, propriétaire de la société commerciale C. Il lui reproche le délit majeur d'escroquerie (estafa) à l'occasion d'une vente et de la livraison subséquente de machines.

Le 17 février 1994, le Batlle Episcopal rend un Aute par lequel il rejette la querelle et ordonne le classement des diligences accomplies. Le conseil de M. Nuñez interjette appel le 22 février 1994. Le 18 mars 1994, le Tribunal de Corts rejette l'appel et confirme la décision de première instance, en précisant que « la voie civile reste ouverte si le querellant le juge opportun ».

Le 7 avril 1994, le même conseil forme un recours de Suplicació sur le fondement de l'article 3.2 du Décret du 13 juillet 1990, pour violation des normes de procédure ayant causé un préjudice pour la défense ou méconnu un droit ou une garantie fondamentale. Il demande la révocation de l'Aute du Tribunal de Corts et la mise en état de la querelle, avec fixation d'un délai pour les écritures.

Le ministère public et la partie adverse s'opposent à la recevabilité du recours. Ils font valoir, à titre principal, que l'article 2.2 du Décret de 1990 ne rend la Suplicació recevable que contre les autes de sobreseïment et les décisions du Tribunal de Corts qui empêchent la poursuite de la cause, et que l'article 12.2 exige que le recours soit dirigé contre une résolution distincte de celle déjà frappée d'appel. Le ministère public relève également, sur le fond, que le fait a été écarté pour défaut de tipicité, en l'absence d'élément intentionnel trompeur de la part du querellé.

Question de droit

La question posée à la Sala penal est de nature procédurale : un Aute du Tribunal de Corts, rendu en appel et confirmant le rejet d'une querelle par le Batlle, peut-il faire l'objet d'un recours de Suplicació au sens du Décret du 13 juillet 1990 ?

Cette question en appelle une seconde, implicite, relative à la nature du recours de Suplicació : le législateur andorran a-t-il entendu qu'il serve de voie de contrôle général des décisions pénales, ou seulement de voie de recours ciblée ? La réponse conditionne l'articulation entre l'appel (apel·lació), prévu par le Code de procédure pénale, et la Suplicació.

Solution et dispositif

Le Tribunal superior de justícia déclare le recours irrecevable. Il retient les motifs suivants.

Sur la nature du recours. Le Tribunal relève que la Suplicació, régie par le Décret de 1990, joue en Principauté un rôle équivalent à celui que d'autres systèmes processus européens confient au recours en cassation. Elle n'est pas ouverte à tout contrôle et ne permet pas d'attaquer toutes les décisions rendues dans

que Nuñez interposà querella criminal mitjançant el seu advocat Seco, presentada el 3 de novembre de 1993, per davant del Batlle Episcopal, Sr. Esteban, contra Vall, propietari de la societat mercantil C., pel presumpte delicte major d'estafa en una compra-venda i consegüent lliurament de maquinaria.

RESULTANT: que el dia 17 de febrer de 1994 el Batlle Episcopal va dictar el següent Aute, que en la seva part dispositiva diu textualment: "ACORDA: Desestimar la querella criminal interposada, en data 3 de novembre de 1993 per Nuñez decretant l'arxiu de les diligències practicades".

RESULTANT: que el Sr. Seco, en defensa de Nuñez, va formular recurs d'apel·lació en data 22 de febrer de 1994; que en data 18 de març de 1994 el Tribunal de Corts va dictar Aute la part dispositiva del qual diu: "ACORDA: desestimar el recurs d'apel·lació interposat pel Lletrat Sr. Seco, advocat del Sr. Nuñez, contra l'Aute dictat per l'Hble. Batlle Sra. Garzón de data 17 de febrer de 1994, i confirmar aquest en totes les seves disposicions, quedant la via civil oberta si el querellant ho considera oportú".

RESULTANT: que l'advocat de Nuñez va formular recurs de Suplicació presentat en data 7 d'abril de 1994, basant-se en el Decret de 13 de juliol de 1990, article 3.2 "per infracció de normes del procediment sempre que hagi produït indefensió o s'haja vulnerat qualsevol dret o garantia fonamental". I demana que es revoqui l'Aute dictat pel Tribunal de Corts de data 18 de març de 1994, i que es declari l'admissió a tràmit de la querella criminal formulada per Nuñez contra Vall assenyalant un termini a totes les parts per presentar escrit d'al·legacions i fonamentació en dret procedent.

RESULTANT: que el Ministeri Fiscal i la part recorreguda s'han oposat a l'admissió del recurs, fonamentant-se que, (a més de la no vulneració de les normes de procediment, perquè el recurrent no va complir el tràmit ordenat pel Tribunal de Corts deixant de motivar i fonamentar el seu recurs) en qualsevol cas no és admissible el recurs de Suplicació contra l'Aute del Tribunal de Corts que va confirmar el dictat pel Batlle inadmeten a tràmit la querella presentada , per tal com l'art. 2.2 del Decret de 13 de juliol de 1990, regulador del recurs només el declara admissible "contra els autes de sobreseïment i les decisions del Tribunal de Corts que impedeixin la prossecució de la causa", declarant l'article 12.2 del mateix Decret que el recurs "no serà admissible sinó s'interposa contra resolucions diferents". El Ministeri Fiscal va argumentar també que la resolució havia inadmés la querella per falta de tipicitat segons la descripció dels fets (falta de dol enganyós en l'actuació del querellat, element constitutiu del delicte d'estafa).

CONSIDERANT:

que el recurs de Suplicació, regulat pel Decret de 13 de juliol de 1990, compleix en el Principat d'Andorra, una funció equivalent a la que en altres sistemes processals europeus es reconeix al recurs de Cassació, el qual no està obert a tot tipus de control ni permet impugnar totes les resolucions judicials dictades en qualsevol procediment. L'art. 2 especifica quines resolucions es podent combatre en Suplicació, i comprés les sentències dictades en primera instància pel Tribunal de Corts (núm. 1) i "els autes de sobreseïment i d'altres decisions d'aquell Tribunal que impedeixin la prossecució de la causa" (núm. 2). El recurrent pretèn que l'Aute d'inadmissió de la querella, dictat pel Batlle (no pel Tribunal de Corts, encara que confirmat per aquest en grau d'apel·lació) és una resolució impugnable en tràmit de Suplicació. Aquest punt de vista no pot ésser acceptat perquè el recurs de Suplicació està pensat per combatre les resolucions del Tribunal de Corts en les causes criminals, coneixement que li és atribuït, ja siguin sentències o Autes de sobreseïment o resolucions equivalents "que impedeixin la prossecució de la causa". Tal cas no correspon al d'aquest recurs amb que es pretèn impugnar l'Aute d'inadmissió d'una querella, resolució dictada pel Batlle, no pel Tribunal de Corts, contra la qual ja es va exercitar el recurs d'apel·lació que és el que el Codi de Procediment Penal estableix (art. 218). En el cas de referència, el Tribunal de Corts no té per davant seu una causa de la qual n'estigui coneixent o de la qual li correspongui conèixer, sinó que ha actuat solament com a òrgan ad quem per conèixer del recurs d'apel·lació interposat contra la resolució del Batlle. La conclusió de la improcedència de la suplicaicó en el present cas es confirma si s'observa que el Codi de Procediment Penal andorrà en els delictes menors només admet recurs d'apel·lació per davant del Tribunal de Corts (art. 182 i 186) sense que el Decret de 1990 obri a continuació recurs de Suplicació contra el que s'ha resolt en grau d'apel·lació. I l'esmentada conclusió també bé avalada per la lògica del sistema processal ja que d'acceptar-se la tesi del querellant recurrent s'hauria d'arribar a la conclusió que tot Aute d'inadmissió d'una denuncia o querella, àdhuc per delictes menors, àdhuc per faltes o contravencions, podria ésser impugnat primer en grau d'apel·lació i després en tràmit de Suplicació, amb majors garanties que les que el Codi estableix per a les respectives sentències en els esmentats procediments. Contra l'Aute dictat pel Tribunal de Corts, l'únic recurs admissible hauria estat el de súplica (art. 228 del Codi de Procediment Penal).

CONSIDERANT: que, per tot l'esmentat, procedeix inadmetre el recurs de Suplicació interposat, imposant les costes processals al recurrent, i ordenant la devolució de les actuacions al Tribunal del qual procedeixen, als efectes corresponents.

Decisio

Vistes les disposicions legals aplicables al present cas,

DECIDIM:

1.- La inadmissió del recurs.

2.- La imposició de les costes processals al recurrent.

3.- La devolució de la causa al Tribunal de Corts, amb certificació d'aquesta resolució als efectes corresponents.

Així ho acorden, manen i signen els Magistrats del M.I. Tribunal superior de Justícia Sala Penal, en dono fe.

Subir

Diccionario RAE

Analyse doctrinale approfondie sur la jurisprudence de Tribunal Superior de Justícia d’Andorra (Principauté d'Andorre) en matière de jurisprudence, détaillant la séquence jurisprudentielle et l'application de : Codi de procediment penal (text refós).